Acabar bé

La temporada de teatre i dansa del Monumental ha acabat amb èxit. Va ser dissabte passat amb la representació de ‘14.4’, un text de Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta, dirigit per aquest darrer.

Teatre compromès

L’espectacle es va estrenar fa un any a la Sala Max Aub, un dels espais escènics del Matadero de Madrid, i des de llavors ha fet una llarga gira per tota la geografia espanyola amb els teatres sempre plens. El febrer i març va fer estada al Teatre Lliure de Barcelona i ha continuat sense parar. De moment, Mataró haurà estat l’última escala, però passat l’estiu encara voltarà més.

Es tracta del tercer treball conjunt de Botto i Peris-Mencheta. Els dos anteriors també havien passat pel Monumental i molts espectadors segur que els recorden amb estima. Primer, a l’abril de 2014, va ser ‘Un trozo invisible de este mundo’ i després, al gener de 2022, ‘Una noche sin luna’.

A l’igual dels seus precedents, és una mostra de teatre volgudament compromès, que vol fer de mirall als problemes socials i polítics vigents en el panorama d’aquest món contemporani que vira cada cop més perillosament cap a postulats d’odi i d’exclusió. El punt de partida, com sempre, són fets i dades extrets de la realitat. Una base documental certa per a una dramatúrgia que vol ser denúncia de la injustícia.

El dolor de l’emigració

Si els temes abordats en les obres d’abans havien estat, d’una banda, els exilis provocats per la repressió de determinats poders tirànics i, d’una altra, l’assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme espanyol, a ‘14.4’ els dos autors emprenen la qüestió de l’emigració: el drama de tantes persones que no tenen altre horitzó vital que el de fugir.

Sota aquest títol xifrat, que coincideix amb els quilòmetres que separen la riba africana de l’europea a l’estret de Gibraltar, hi ha la història verídica, que explica en primera persona l’actor Ahmed Younoussi, perquè és la successió de dificultats, agressions i perills viscuts per ell mateix des que va néixer en una ciutat del nord del Marroc fins ara, que ja té trenta-cinc anys, un fill, la nacionalitat espanyola i pot tirar endavant combinant treballs d’actor amb d’altres oficis. Una supervivència intrèpida que evoca molt de dolor.

Havent suportat pallisses a la família i a l’escola, de ben petit Ahmed s’escapa de casa. Durant força temps ha de vagar per llocs diversos, malvivint al carrer, pidolant el que pot i essent víctima de múltiples violències. La seva obsessió, com la dels companys circumstancials que va tenint, és poder saltar el mar perquè la costa espanyola vol dir arribar a Europa, el continent que és percebut com un miratge del paradís.

Al cap de set temptatives acabades en fracàs i més maltractes, ho aconsegueix amagat en els arreus d’un gran camió. Només té nou anys. Per sort, després va trobant-se amb diverses persones que l’ajuden, fins que coincideix amb un molt bon educador a la institució de menors on està ingressat. Aquest serà el seu suport decisiu per encarrilar una nova vida, en la qual trobarà més tard l’oportunitat de formar-se com a actor. 

Denúncia i esperança 

‘14.4’ és l’exponent d’un teatre necessari. Un mèrit ardu, tanmateix. I ho és també, atès l’argument, el d’aconseguir la connexió emocional amb els espectadors. Però no és una proposta rodona com les dues anteriors. Ni en els salts del guió, ni en el joc interpretatiu del seu protagonista, forçat a monologar insercions narratives heterogènies amb altres de caire estrictament vivencial. Són febleses que es poden explicar per les circumstàncies en què es va haver de muntar l’espectacle, amb Sergio Peris-Mencheta sense poder dirigir-lo presencialment, perquè estava ingressat en un hospital de Califòrnia lluitant contra una leucèmia. Una adversitat crítica superada amb una força de voluntat admirable. I un altre mèrit.

Al capdavall, el periple biogràfic que l’obra explica és una història que acaba bé. Contràriament al que els succeeix a molts joves migrants que es troben en circumstàncies similars. Però aquesta realitat no la passa per alt, com tampoc la de les persones anònimes que exerceixen la solidaritat amb els nouvinguts. Perquè si ‘14.4’ és denúncia d’una xacra social evitable, també vol ser reivindicació de l’esperança per moure consciències i canviar la situació, contra els discursos racistes de l’ultradreta. Ambdues coses les va reconèixer el públic del Monumental amb un aplaudiment sentit. Bon final.