Capgròs
Durant els anys 50 i 60, Mataró, com altres ciutats de Catalunya, va acollir moltes persones migrants. La indústria tèxtil, metal·lúrgica i la construcció necessitava mà d’obra, vivíem en ple franquisme, en un context d’expansió econòmica conegut com el “desarrollismo”.
Molts d’aquests treballadors arribaven sense recursos i trobaven una greu manca d’habitatge assequible. Les polítiques franquistes prioritzaven el creixement econòmic per sobre el benestar i la planificació urbana. Això va provocar que milers de famílies s’instal·lessin en barraques als afores de la ciutat.
Això va crear un buit legal i moral: moltes famílies necessitaven un lloc on viure i, davant la manca d’oferta, van aparèixer intermediaris il·legals i sense escrúpols que venien o llogaven parcel·les en terrenys municipals o privats, sense cap dret legal. Cobraven diners per permetre construir barraques o per “guardar” el lloc. De vegades feien pagar per serveis inexistents (aigua, seguretat, connexions elèctriques…). I si algú es queixava, se'ls amenaçava a expulsar les famílies. Era una petita màfia local, microcorrupció tolerada sovint per les autoritats franquistes, que preferien “no veure” el problema.
Al mateix temps, propietaris de terrenys cobraven lloguers il·legals sabent que era sòl no urbanitzable. Constructors i empresaris, quan els barris de barraques eren desmantellats, feien negoci amb els reallotjaments i els nous polígons d’habitatge, sovint de baixa qualitat i construïts amb pressa. En alguns casos, eren funcionaris locals o agents del règim.
El règim feixista franquista va preferir ocultar el problema i això va permetre que aquests abusos prosperessin sense cap mecanisme de control ni denúncia pública.
Tot i que la dictadura feixista no permetia l’organització lliure ni la protesta, diverses persones i col·lectius van lluitar contra el barraquisme i per unes condicions de vida més dignes. Molts dels habitants de les barraques, tot i la precarietat, van començar a organitzar-se en comissions o associacions veïnals clandestines. Grups opositors al règim, especialment del PSUC i agrupacions socialistes i algunes parròquies i moviments com la JOC (Joventut Obrera Cristiana) o l’ACO (Acció Catòlica Obrera), van començar a reivindicar l’habitatge com un dret humà, i no com un bé especulatiu.
Cap als anys setanta, el règim va intentar donar una imatge de “modernització” amb Plans de Reallotjament per eliminar algunes de les barraques.
Quan es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques el 1979, moltes ciutats catalanes (Barcelona, Mataró, Sabadell, Badalona...) encara tenien zones amb barraques o habitatges molt precaris. Els ajuntaments que sorgien d’aquelles eleccions —formats majoritàriament per forces d’esquerres i centreesquerra (PSUC, PSC, ERC, independents progressistes, etc.)— van fer del problema de l’habitatge i la dignificació urbana una prioritat política i moral.
Era una qüestió d’humanitat, de justícia i també de dignitat democràtica.
Mataró. Primer quart del segle XXI, quasi noranta anys després, la ciutat torna a viure una situació amb moltes similituds. Persones vingudes de llocs sense futur, sovint en condicions de pobresa i precarietat, arriben a la nostra ciutat buscant feina: construcció, restauració, hostaleria, servei de cures… Feines que s’ofereixen i ningú vol fer. I les barraques han tornat!
Avui són magatzems de planta baixa, locals, habitacions de lloguer, garatges, sense aigua, ni llum, ni ventilació. Pisos buits que, grans tenidors prefereixen no llogar per especular. Càmpings il·legals, tendes de
campanya sota l’autopista, cotxes, furgonetes sense rodes, són sovint els únics habitatges possibles on malviuen famílies senceres sense condicions.
I com sempre en aquestes situacions, apareixen màfies que se n’aprofiten, enganyen, roben, estafen …, sota el mutisme si més no aparent de les autoritats judicials i/o polítiques.
I l'única solució que l’administració troba, són uns desnonaments que no porten enlloc, més que a noves ocupacions… Recordeu l’actuació de la policia a la pel·lícula “El 47”?
Ni tan sols veiem una preocupació real per aprovisionar la ciutat d’un espai digne on es puguin acollir provisionalment persones i famílies en situació d’emergència habitacional.
En l'entretant, les parròquies de la ciutat enyorant Trento i oblidant el papa Francesc semblen retornar a temps preconciliars, i els responsables polítics, seduïts pel poder, semblen no veure més enllà de guanyar les pròximes eleccions.
I ara qui acompanya aquesta gent? Qui els ajuda a emancipar-se?
Els Serveis Socials, Caritas i Creu Roja estan desbordats, poden curar algunes ferides, però no arreglar una situació cada vegada més greu sense recursos per resoldre el problema de fons.
Mentrestant hi ha qui s’aprofita d’aquesta situació caçant vots de la desgràcia o deixant-se portar pel corrent, sabent que hi ha ciutadans que miren cap a una altra banda, i que és molt fàcil atiar la por, el prejudici i l’estigma envers la pobresa i qui viu en aquestes condicions.
Què ha passat durant aquests 20 o 30 darrers anys? Cap a on hem mirat? Què s’ha prioritzat? Què hem fet malament?
En tot cas, no perdem l’esperança, continua havent-hi xarxes de solidaritat (entitats, ONG, plataformes pel dret a l’habitatge, associacions, … ) que ens recorden la força del moviment veïnal d’aquella època. També eren pocs i perseguits i en condicions molt difícils, moltes famílies nouvingudes els anys 70 i 80 van implicar-se i arrelar-se a la ciutat, formant part activa de la vida social i veïnal. Amb el temps, els barris populars de Mataró —com Cerdanyola o Rocafonda— van créixer sobre aquestes primeres ocupacions, i es van anar urbanitzant progressivament.
Sortosament, cada vegada hi ha més consciència que el primer pas cap a una ciutadania plena ha de ser el dret a ser empadronat i a disposar d’un habitatge digne, assumible i estable. És la condició prèvia necessària perquè les persones puguin construir projectes de vida.
MATARÓ ACULL
Comentaris (2)