Capgròs
Durant els anys 50 i 60, Mataró va viure una transformació profunda que va marcar la seva fisonomia i la seva història. La ciutat, tradicionalment agrícola i industrial, es va convertir en un pol d’atracció per a persones vingudes d’altres zones d’Espanya, especialment d’Andalusia, Extremadura i Múrcia, que arribaven amb l’esperança de trobar feina a les fàbriques tèxtils i de gènere de punt. Aquest flux migratori va comportar un increment demogràfic notable i va propiciar la creació dels primers barris de la ciutat, que transformarien per sempre el paisatge urbà de Mataró.
Els primers barris: Cerdanyola i Ciutat Jardí
A partir de la dècada dels 60, Catalunya i el País Basc van concentrar bona part de la immigració laboral de l’estat. Mataró, amb una trajectòria industrial destacada des del segle XIX, es va convertir en un dels punts clau on els nouvinguts podien trobar ocupació. Inicialment, molts homes arribaven sols, enviant diners a les seves famílies, però amb el temps la majoria traslladaven els seus éssers estimats a la ciutat. Aquest procés va fer que la població de Mataró augmentés de manera significativa: mentre que el 1950 la ciutat comptava amb 31.000 habitants, el 1960 ja superava els 40.000, un quart dels quals eren nascuts fora de la ciutat.
El creixement demogràfic va generar la necessitat de nous habitatges. Els primers passos cap a la formació de barris van ser modestos. Ja als anys 40 van aparèixer algunes cases disperses a Cerdanyola, als Molins i a la zona de Ciutat Jardí. Durant la dècada dels 50, aquestes agrupacions de cases es van consolidar i van formar les primeres barriades pròpiament dites. Cerdanyola va ser el primer barri amb més de 1.000 habitants, on convivien catalans i immigrants que adquirien parcel·les agrícoles per construir les seves pròpies vivendes.
Un gran auge constructiu
A mesura que la població creixia, Mataró es va expandir en totes direccions. Els anys 60 van veure la transformació de terrenys agrícoles en zones urbanitzades amb cases i blocs de pisos. Van néixer barris com Cirera, Molins, Vistalegre, Rocafonda, Paremàs i La Llàntia. El consistori també va impulsar la construcció de blocs a l’Escorxador i a Sant Simó, i més endavant es van urbanitzar zones com el carrer Jaume Recoder i el polígon Espartero, que es convertiria en el barri de Pla d’en Boet. Aquesta expansió va suposar la pràctica desaparició dels camps i vinyes que havien caracteritzat la ciutat.
El creixement accelerat i desordenat va generar molts problemes. Els nous barris patien mancances estructurals: carrers sense empedrar, falta d’enllumenat, absència de clavegueram i escassetat d’equipaments públics com escoles i serveis de recollida d’escombraries. El barri de Cerdanyola, per exemple, només estava connectat amb el centre de la ciutat a través del tramvia que anava fins a Argentona, que sovint anava saturat i va patir un greu accident l’any 1961 amb més de 40 ferits. Aquestes carències van provocar la formació de les primeres associacions veïnals, com l’“Asociación de Cabezas de Familia San Juan Bosco” a La Llàntia, que lluitaven per millorar les condicions de vida.
Les associacions de veïns van esdevenir un dels principals espais de reivindicació durant el franquisme. A Mataró, aquestes agrupacions van aconseguir petites fites, com la inauguració el 1965 de la primera línia d’autobusos que unia els barris amb el centre de la ciutat. Aquestes accions eren una forma de lluita social que, sense estar prohibida com els sindicats o partits, permetia introduir un cert grau de crítica i organització comunitària.
L’administració local s’adapta
Per fer front a la nova realitat urbana, l’alcalde Emili Albó va nomenar l’any 1952 Daniel Mataró com a alcalde de Cerdanyola, amb l’objectiu de servir d’enllaç entre els veïns i l’administració. Una de les seves primeres reclamacions va ser l’enllumenat públic, que finalment va arribar el 1960. També es va començar a construir la parròquia de Maria Auxiliadora el 1955 per evitar que els veïns haguessin de desplaçar-se fins al centre per assistir a missa. El barri va continuar creixent i el 1965 ja comptava amb més de 15.000 habitants.
El desenvolupament industrial i demogràfic va exigir una millora de la xarxa de comunicacions. El 1957 es va desviar la carretera Nacional II, i es va rectificar el traçat de la línia de tren, apropant-la al mar. L’any 1969, Mataró va acollir la primera autopista amb peatge d’Espanya, de Mataró a Montgat, millorant la connexió amb Barcelona. Mentrestant, el tramvia cap a Argentona va tancar el 1965 després que les rieres enfonsessin el pont d’Argentona.
Els anys 50 i 60 van transformar radicalment Mataró. La ciutat, abans centrada en l’agricultura i l’indústria tèxtil, va veure com els seus camps desapareixien sota blocs de pisos, cases i polígons industrials. Només el conreu de la patata, amb destinació a l’exportació, va sobreviure a l’expansió urbana. Els barris creats durant aquesta època van establir les bases de la Mataró moderna i, malgrat les mancances inicials, van aconseguir integrar-se plenament a la vida de la ciutat.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris