De Tiana a Montgat. La porta metropolitana

Des de dalt del coll de la Conreriaes veu clarament que la ideaque corre d'un temps ençàde situar Tiana i Montgat a lasubcomarca del BarcelonèsNord, és una falsedat que només responvés a saber a quina estranya voluntat. Peraixò decideixo començar aquest viatge através de la pell i l'ànima del Maresme justaquí, envoltat de pins, amb la cartoixa deMontalegre als peus, un suau entapissat devinyes que s'escampen fi ns als turons deMontgat i amb el mar retallant-se, calitjós, al'horitzó.

No hi ha imatge més definitòria dela comarca que aquesta, i no hi ha colorsque tenyeixin amb més propietat aquestaterra que el verd de la serralada litoral i elblau de la Mediterrània. Al sud, els pujolsesllangueixen fi ns al Besòs i la plana deBarcelona, i els colors es dilueixen amb elsocres i grisos metropolitans; tot plegat unaltre país clarament diferent del que dibuixenaquestes contrades maresmenques.La carretera que ve de Sant Fost tél'aire indefi nidament obac d'aquesta partdel Vallès; però així que arribem al coll icanviem de vessant, alcem una mica lamirada i, renoi, quin canvi més sobtat! Arasí que som allà on anàvem.

La cartoixa està datada de meitats delsegle XIII, i a les pinedes que l'envolten s'hivan refugiar els resistents a les ordres delgeneral Manso durant la Guerra del Francès.Per al nombrós trànsit que puja i baixa peraquesta carretera això és una anècdota,és clar; als conductors els preocupa méssaber si es farà o no el túnel que els evitaràsaltar la serralada. Què en quedarà dela clausura amb una via ràpida a tocar?,què en serà de les pinedes i les vinyes,moltes d'elles noves, que s'enfi len fi ns alturó d'en Galceran a 486 metres? D'aixòno en tindrem justa dimensió fi ns que unaltre viatger prengui consciència del querepresenta sentimentalment aquesta terrai decideixi emprendre la ruta de nou perveure què en queda de tot plegat.A hores d'ara, però, l'entrada a Tiana encaraté un punt de romàntic que evoca unpassat esplendorós de pagesia pròsperagràcies al vi, l'oli, la fruita, les garrofes oles verdures, però sense apartar-nos delpresent residencial, i burgès, que comença atenir presència a partir de fi nals del XIX ambl'arribada del tren i la creació, empesa perJoan Garí l'any 1916, del tramvia per unir la vila amb l'estació. Des del revolt on hiha el trencall que mena a l'escola i la zonaesportiva, la mirada del viatger no veu mésque el cementiri envoltat de vinyes i hortsi presidit per la primera església romànicadel poble, de l'any 1200. Aquí un s'adonaque aquestes terres, des d'aquí fi ns a laTordera, deuen tota la seva personalitatals romans. D'ells són els conreus, els camins,els pous, el culte als morts, la vidaresidencial i fi ns i tot l'estiueig en les sevesmúltiples formes.

Tiana és un poble que respecta el que liha dictat la història. Crescuda per l'empentapopular a còpia de bastir noves parròquiesque certifi caven la voluntat d'arrelar-se a laterra, la vila continua essent avui, amb mésde sis mil habitants, aquella casa, aquellhort i aquell jardí que van crear els romans ique la dibuixant i narradora Lola Anglada vasaber convertir en literatura. La que va serresidència de la dibuixant i artista des dela postguerra fi ns a la seva mort l'any 1984és encara un racó ineludible per a qui esvulgui aproximar a la personalitat pausada,però voluntariosa, del poble que la va ferfi lla adoptiva. Al jardí de la casa, avui públic,dos conjunts escultòrics reprodueixen elspersonatges infantils i familiars que van poblarles pàgines de l'escriptora. Així mateix ésla Tiana d'avui en dia, un poble que apostapel seu futur creixent mesuradament, peròtambé una vila que sap que conservar el seupassat és una bona inversió per a l'avenir.Amb aquesta dualitat el passeig pel pobleestà ple de sorpreses. Des d'un exemplarde l'antic tramvia convertit en monument,però destruït pels salvatges habituals delsquals no es deslliura ningú, fi ns a algun racóencara presidit per una fi guera, una bassa,algunes fi gues de moro i el blau omnipresenta l'horitzó. Això, és clar, contrasta amb els xalets i edifi cis d'apartaments nous que dibuixenl'sky line modern del poble, tot i quela presència d'antigues viles noucentistesd'estiueig, de l'edifi ci del casino, o delsma sos que acullen els cellers Parxet i J.Mestre, deixen ben clara la voluntat noble,culta, rica, endreçada i feliç del poble. Elpunt més baix de Tiana és només a 46metres sobre el nivell del mar; allà començaMontgat, que, com molts pobles del litoral,és un poble jove, un cadell gairebé. L'any1933 l'antic Montgat dels pescadors i lazona industrial que creixia a les Mallorquinesja tenia parròquia, cementiri, escola,estafeta de correus, festa major, mals decap propis i havia ultrapassat els dos mil habitants. Així, assumint la realitat sensetraumes, Montgat es va convertir en municipiindependent.

Baixant per la carretera a penes un semàforindica al viatger el pas d'un poble a l'altre.En aquest punt deixo la ruta i m'endinsopels carrers del municipi. La capriciosaorografi a de turons i fondals, els diversosnuclis de població i la partió del terme per lacarretera i l'autopista, fan de Montgat (mésde nou mil habitants) una vila complicadade recórrer i conèixer.

Però si un poble del Maresme cal començar-lo pel començament és Montgat; osigui que busqueu el turó foradat pel túneldel tren i coronat de fi gues de moro i sereuen un altre dels portals de la comarca. Ésclar que la plana que resta a les espatllestambé és Montgat, i tant. Allà on hi haviahagut durant molts anys la tètrica fàbrica dellleixiu Conejo hi ha ara un barri de dignesedifi cis amb unes balconades que s'aboquenal mar que fan enveja. Us asseguro que nous faria res de viure-hi. A més, la renovadaestació i la platja guanyada a la fàbrica fandel lloc un atractiu pol residencial.Però a mi el que m'encanta de Montgatés el barri de pescadors. Els estrets carreronsque s'apleguen entre la carretera i elmar, amb l'església entre humils cases queencara respiren salabror, i la torre de guaita de ca l'Alzina, tenen l'enyorança d'una èpocaque es resisteix a desaparèixer; per això lasubhasta perviu i assorteix de peix frescrestaurants com El Mirall, situat al carrer delMar. Aquí no hi ha carta; als fogons manael que les barques treuen del mar. És unindret extraordinari per acabar la ruta, un lloccalm on gaudir del gran plaer dels sentits,un bon exemple del que anirem trobant alllarg de tota la comarca. A l'hora de pair,un passeig per l'antic barri d'estiuejants deMontsolís, amb les seves cases acolorides,em transporta a un temps en què no hi haviaestiueigs com els del Maresme.