Capgròs
Sempre és molt difícil per al crític jutjar adequadament a un amic. I crec que esdevé impossible quan aquest amic t’acaba de deixar per sempre. És el que em passa amb Ricard Jordá de qui se’m fa impossible resumir el seu fer després d’haver compartit cinquanta anys de vida artística, haver viscut tota la seva evolució plàstica i saber molts dels rerefons que l’han causat.
Ricard Jordá és un dels pocs grans artistes de Mataró dels últims 50 anys. El gran Cesareo Rodríguez Aguilera en la presentació que va fer d’ell en la seva primera exposició professional a la galeria Tertre, per un llavors Tantra, al maig de 1976 deia : “Al meu entendre , el més adequat qualificatiu per Ricard Jordá és el de pintor, per la seva formació que utilitza amb habilitat una tècnica minuciosament adquirida. Un innovador que crea símbols, trenca formes, inventa gestos o actituds. Un revolucionari que porta la seva pintura a una expressió simbòlica, intencionadament ambigua, directament expressiva d’una actitud o d’una ideologia”. Això li deia fa cinquanta anys i penso que és molt difícil trobar-ne avui una de millor.
És així per que en Ricard Jordá , essent permanentment fidel a si mateix, ha tingut sempre al cap quan començava una obra, que aquella no podia ser innòcua, no podia agradar per la perfecció de la seva realització, per que fos una obra “bonica” que quedés bé penjada en el menjador de qualsevol casa.
En Ricard aconseguia que la bellesa estètica de les seves dures i crítiques composicions seduïssin als espectadors, els enamorés de tal manera que desitgessin que aquella obra, angoixant a voltes , però amb una rara i estranya bellesa, romangués amb ells per a sempre.
Una postura crítica permanent que li ha costat cara moltes vegades, ja sigui amb clients, galeries o estaments públics. Com li passà amb l’Ajuntament mataroní quan es negà de canviar d’ubicació l’antològica que ja portava del tot preparada. Una negativa que mai se li va perdonar ni quan va lliurar un seguit d’obres al museu Municipal i que mai s’han exposat ni quasi se’n va fer notícia pública.
Però ell agafà aquestes negatives amb tranquil·litat. Pensant i creient sempre en el seu fer, ha cregut que l’agredolç de les seves obres i personatges, podien provocar respostes en els espectadors que veiessin els seus treballs i aquesta resposta incidís en la seva manera de ser i de fer.
Ara que ja no comparteix el nostre espai podrem veure i comprendre millor la seva trajectòria i la incidència del seu art. I podrem coincidir amb ell creient que sols aquells capaços de veure l’invisible, son alhora capaços de fer un impossible. Com ho ha estat ell, en la seva vida i el seu art.
Ricard , dona records als molts amics que ja t’acompanyen. I rep el més fort dels petons, com aquells amb els que omplies d’estimació a tots els teus amics i saludats quan coincidies amb ells. Et trobarem molt a faltar.
Comentaris