Faula de l’amor, el pas del temps i la mort

Tot va bé si acaba bé, deia Shakespeare. Si aquesta màxima és certa, llavors potser l’última representació feta hagi servit, a la fi, per millorar el balanç del conjunt de la temporada del Monumental, que tot i així no ha arribat a fer el pes. Hi han jugat en contra uns quants espectacles anteriors, d’interès possiblement, però que pel seu format d’origen no han resultat gaire adequats a la grandària del teatre, cosa que dificulta tant el treball dels intèrprets com la recepció per part dels espectadors.  

Alenada internacional

La programació l’ha tancat ‘Cor dels amants’ que és una producció del Teatre Lliure amb text i direcció de Tiago Rodrigues, una de les figures més rellevants del panorama teatral europeu del moment. Nascut el 1977 a Amadora, prop de Lisboa, és actor, director i dramaturg. Des de fa quatre anys dirigeix també el Festival d’Avinyó, a França, que és considerat l’exponent mundial de més anomenada pel que fa a les arts escèniques. 

Autor d’unes cinquanta peces de teatre, ha escrit igualment guions per al cinema i la televisió i ha dut a terme una important activitat docent i de recerca, principalment a Portugal, Bèlgica, França i Suïssa. Reconegut amb premis internacionals rellevants, les seves obres es representen habitualment en llengües diverses i es caracteritzen per crear ponts entre diferents realitats geogràfiques. El seu és un teatre viu i proper, a voltes escrit en col·laboració amb els intèrprets, i que moltes vegades vincula l’escena amb l’alenada de fenòmens socials, històrics o d’actualitat per compartir experiències i emocions.

Presència a Catalunya

La llarga trajectòria creativa de Tiago Rodrigues com a autor i director fa que no sigui un desconegut per al públic català, perquè a més de ‘Cor dels amants’ algunes de les seves produccions ja s’havien pogut veure en escenaris d’aquí. El 2016 va portar ‘António e Cleópatra’ a Temporada Alta i va tornar a aquest festival gironí el 2019 amb ‘Sopro’ i el 2024 amb ‘Dans la mesure de l’impossible’. L’any passat va presentar al Teatre Grec de Barcelona ‘Hécube, pas Hécube’, amb un elenc d’actors de la Comédie Française, i també ha fet estada al Teatre Lliure amb ‘By Heart’ el 2019, ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ el 2022 i ‘La distance’ el 2026. 

Obra refeta 

‘Coro dos Amantes’, escrita i estrenada l’any 2007 a Lisboa, va ser precisament la primera incursió de Tiago Rodrigues en el camp de la dramatúrgia, força abans que li arribés la fama. Segons ell mateix, aquesta faula familiar sobre l’amor, el pas del temps i la mort conté alguns elements autobiogràfics. Potser per això el 2021, essent ja un nom amb reconeixement internacional, va optar per refer-la i tornar-la a muntar amb la intenció de recalcar l’impacte i el significat de la petjada dels anys en la trajectòria vital de les persones. Primer a França i després en d’altres països i en diversos idiomes, continua recorrent escenaris.

Va ser així com l’any passat va voler dirigir-la personalment en català al Teatre Lliure, a partir de la traducció feta per Cristina Genebat i amb Joan Carreras i Marta Marco d’intèrprets. Per donar-li una nova vida, va afirmar.

Ara l’obra està de gira per una vintena de teatres de diferents comarques amb l’actor Ernest Villegas que ha assumit el paper que hi feia Joan Carreras. 

Senzillesa i intimitat

‘Cor dels amants’ és un muntatge que es decanta per una volguda i calculada senzillesa. En tot. Perquè vol ser una història íntima. La d’una parella –ella i ell– que exposen vicissituds i records d’una vida compartida. Per això no deixen d’estar de costat, amb mirades i gestos sobris. Les seves veus se superposen i es modulen amb els matisos i la intensitat apropiats al que van descrivint, sigui la tranquil·litat, l’angúnia, la desesperació, la rutina o la desavinença. 

Com que l’amor amb alts i baixos n’és el tema més recurrent, la funció està plena de referències al cor com a metàfora. Però el que el títol de l’obra vol significar és que tots dos componen un cor. És a dir, són simultàniament un “jo” i un “tu” que habiten un “nosaltres” explicat de manera concertant, en què la visió sobre el que va succeint continua formulant-se des de la perspectiva de cadascú, entonada amb veu pròpia. A més, quan escau, l’ofici teatral hi apareix com a teló de fons. 

La mort és una altra qüestió que s’hi aborda ben aviat, arran d’una crisi d’asma molt greu que pateix la protagonista, i que és pressentida com a símptoma de la fragilitat de l’existència humana. Més endavant, en canvi, les referències a la filla que tenen en comú són el mòbil i la mostra d’un fil vital que continua.

El temps que transcorre pesa també en el relat i és el que marca cadències i inflexions als sentiments compartits. Així, amb serenitat, avancen de mica en mica cap al convenciment que la defunció de l’una i de l’altre no serà res més que un retorn indefugible a la natura, que ells imaginen com un bosc que és casa seva.    

Bona feina

Tota la narració que Tiago Rodrigues teixeix a ‘Cor dels amants’ traspua sensibilitat. Però s’ha de dir que constitueix una partitura molt difícil per als intèrprets. Fer emergir les ressonàncies poètiques que conté i fer-ho amb la musicalitat fonètica de dues veus acordades quasi a l’uníson és un exercici de gran exigència. Certament Marta Marco i Ernest Villegas ho fan més que bé. Molt bé. I la funció, breu, diàfana i tan ben dita, s’agraeix.