La gossera dels 10 anys, la fita de la ciutat del benestar animal

Hi ha una contradicció de base en qualsevol inauguració d’un nou centre de protecció d’animals. Es pot celebrar que l’equipament sigui nou, que els boxes siguin millors, que els gossos tinguin més patis, que els gats disposin d’un espai específic, que hi hagi clínica veterinària, quiròfan, zones de quarantena, una sala per a formacions o que els treballadors puguin deixar enrere els barracons en què han hagut de desenvolupar part de la feina durant anys. Tot això és una bona notícia i, en el cas de Mataró, ho és especialment després d’una dècada de provisionalitat i d’una espera que semblava no acabar-se mai. Però una gossera existeix perquè abans ha passat alguna cosa que no ha anat bé. Perquè un animal s’ha perdut i ningú no el pot localitzar, perquè algú l’ha abandonat, perquè una família ja no se’n pot fer càrrec, perquè hi ha hagut un comís per maltractament o perquè un gos amb problemes de conducta no té, de moment, cap altre lloc on anar. La inauguració del nou Centre de Protecció d’Animals de Companyia el proper 18 d’octubre és, per tant, una fita important per a Mataró, però també obliga a mirar de cara aquesta altra realitat menys amable que és la que explica per què un equipament com aquest continua sent necessari.

El nou Centre de Protecció d’Animals de Companyia obrirà el 18 d’octubre

És una bona manera d’entendre el canvi experimentat per la ciutat en els darrers deu anys. Mataró obrirà una gossera molt millor que la que tenia, però la política que vol desplegar-hi no consisteix a omplir-la ni a presumir de capacitat, sinó precisament a aconseguir que els animals hi entrin tan poc com sigui possible i que, quan ho facin, en surtin de pressa. “Nosaltres no volem que els animals siguin aquí”, expliquen des del servei municipal de Benestar Animal quan repassen l’evolució dels darrers anys. Poden tenir bones instal·lacions, voluntaris que els passegen, seguiment veterinari, alimentació, professionals que treballen la seva conducta i espais d’esbarjo, però continuen sense tenir una família, una persona de referència i una casa. Aquesta és, probablement, la idea més important de totes: la millor instal·lació possible no deixa de ser una gossera.

L’estrena del nou centre arriba, a més, en un moment polític i ciutadà prou significatiu. Mataró enceta el curs 2026-2027,el de les eleccions municipals tancant una de les carpetes dels darrers mandats. La gossera ha estat una mena de cançó de l’enfadós local.

I el més interessant és que el desenllaç és gairebé l’oposat del punt de partida. El 2015 Mataró es plantejava ser una ciutat sense CAAD propi. El 2026 estrena un equipament que el mateix Ajuntament presenta com a referent, construït específicament per al benestar animal, amb una inversió superior al milió i mig d’euros i acompanyat d’un nou contracte de servei que incrementa de manera molt notable els recursos destinats a la recollida, l’acollida, l’assistència veterinària i l’adoptabilitat. Entre una cosa i l’altra hi ha deu anys en què ha canviat la normativa, ha canviat la sensibilitat social, ha crescut la presència dels animals de companyia a les llars i, sobretot, ha canviat la manera com el mateix Ajuntament entén aquesta política.

Les dades ajuden a aterrar el debat. Durant el 2025, a Mataró es van recollir 190 gossos i 278 gats. No tots aquests animals són estrictament abandonaments en el sentit popular del terme, perquè dins la mateixa estadística hi conviuen animals perduts, exemplars comissats, renúncies de propietaris, situacions de maltractament i altres casuístiques, però el volum permet entendre per què la ciutat necessita un servei estable. De mitjana, cada pocs dies entra un nou gos o gat en el circuit municipal i, a partir d’aquell moment, s’activa tota una cadena que pot acabar amb el retorn a casa en qüestió d’hores o convertir-se en una estada de mesos, i en els casos més complicats fins i tot d’anys.

En els gossos, la taxa de recuperació se situa en el 41% i el percentatge d’animals identificats és del 35,26%. Els que poden ser retornats passen de mitjana 11 dies al centre; quan la sortida és una adopció, l’estada s’enfila fins als 77 dies. En els gats les xifres són encara més eloqüents: només un 8,9% arriben identificats i el percentatge de recuperació és del 18,7%. Quan apareix la família, el gat passa de mitjana set dies al centre; quan cal buscar-li una adopció, en són 56.

Aquestes dades expliquen bona part de la insistència municipal en la identificació. El microxip no resol l’abandonament, però redueix dràsticament el temps necessari per saber d’on prové un animal i també fa molt més difícil que algú pugui desentendre-se’n sense deixar rastre.

El nou CPA obrirà el 18 d’octubre amb una jornada de portes obertes, amb inscripció prèvia

Allà on hi ha hagut una evolució especialment positiva és en el temps global d’estada. El 2019, segons les dades municipals, un gos podia passar una mitjana de 240 dies al centre, independentment de si després era adoptat o recuperat. El 2025 la mitjana havia baixat fins als 44 dies. Amb els gats s’ha passat de 120 a 31,5 dies. És una davallada molt important que no respon a una única política, sinó a la suma de moltes coses: més identificació, més difusió dels animals disponibles, campanyes d’adopció, xarxes socials, treball etològic i una feina específica sobre l’adoptabilitat que ha anat guanyant pes amb els anys.

Aquí és on la Fundació Daina ha adquirit un paper especialment rellevant. Els responsables municipals destaquen els seus programes de socialització i tractament conductual, necessaris perquè molts dels animals que entren al centre no són precisament els que una família adopta en cinc minuts. La memòria de la mateixa Fundació Daina permet entendre fins a quin punt aquest és avui un dels grans reptes dels refugis. Aproximadament un de cada quatre animals que atén presenta dificultats especials per ser adoptat i, en aquests casos, les estades ja no es compten en dies ni en setmanes, sinó en mesos i anys. El problema d’una gossera, per tant, no és únicament quants animals entren, sinó també quins hi entren i durant quant temps poden quedar atrapats dins del sistema.

Aquesta és una de les raons per les quals la nova instal·lació no augmenta substancialment la capacitat respecte de Cal Pilé. Continuarà preparada per a uns 70 gossos i 40 gats i 4 fures. No es tracta de fer una gossera més gran perquè pugui emmagatzemar més animals, sinó d’aconseguir que el circuit funcioni millor. El repte no és acumular places, sinó disminuir estades, treballar millor cada cas i evitar, sempre que sigui possible, que l’ingrés sigui l’única solució.

La paraula abandonament té una càrrega moral molt clara i, en molts casos, perfectament justificada. Hi ha persones que deixen un animal perquè s’han cansat, perquè ja no els convé o perquè no van pensar prou què significava incorporar-lo a la seva vida. Però la realitat que arriba al servei municipal també obliga a fugir de les explicacions massa fàcils. Hi ha renúncies que neixen de situacions socials límit, i una política de benestar animal madura també ha d’entendre-les.

Les responsables de l’Oficina de Benestar Animal expliquen casos de famílies que han de deixar el pis i troben un nou habitatge on no se’ls permet entrar amb el gos o el gat, persones que ingressen en centres residencials o de salut mental i no tenen ningú que es faci càrrec de l’animal, o llars que senzillament han perdut els recursos econòmics necessaris per mantenir-lo. Són casos que obliguen a entendre el centre també com un extrem de la xarxa social. L’Ajuntament estudia individualment les renúncies i aquelles que arriben derivades de Benestar Social poden quedar exemptes de taxa. La resta no s’accepten automàticament. Es mira la situació, es pregunta què s’ha intentat abans i es valora si hi ha alternatives. En problemes de conducta, per exemple, es demana si s’ha recorregut a un professional o si s’ha fet treball etològic. En altres situacions es busca mantenir el vincle entre la persona i l’animal. L’objectiu, remarquen, és que la renúncia sigui l’última mesura.

El benestar animal es va barrejant així amb habitatge, vulnerabilitat, salut mental, gent gran i polítiques socials. Ja no és aquell apartat municipal reduït a recollir gossos del carrer i controlar llicències. És una política transversal perquè l’animal de companyia ocupa avui un lloc emocional i pràctic molt diferent dins de milers de famílies. I Mataró n’és un bon exemple.

Fa anys que les estadístiques situen Mataró entre les grans ciutats catalanes amb una presència proporcionalment més elevada de gossos. Dades del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya publicades el 2021 estimaven que a la ciutat hi havia 16.338 gossos, aproximadament un per cada 7,93 habitants, la proporció més alta entre les ciutats de més de 100.000 habitants de l’entorn barceloní.

Aquella dada sempre ha tingut una lectura atractiva, gairebé de ciutat especialment amant dels animals, però també una cara menys simpàtica. El registre veterinari i el cens municipal no coincidien ni de lluny. Mataró podia tenir més de 16.000 gossos estimats i només una petita part constaven formalment al registre local. Encara avui la distància continua existint. El cens actual comptabilitza 5.890 animals, dels quals 5.421 són gossos i 462 gats, i des del 2019 ha crescut un 53%. És una evolució que el consistori valora positivament, però que no permet donar la feina per feta.

De fet, els responsables municipals calculen que només aproximadament la meitat dels gossos reals estan censats. Amb els gats, la distància és encara més gran. No és una qüestió estrictament burocràtica: un animal identificat i censat torna molt abans a casa quan es perd i ocupa menys temps una plaça al centre. En el cas dels gats, amb només un 8,9% d’identificació entre els animals recollits, el marge de millora és immens.

Però tenir molts gossos no només afecta la gossera. Afecta la ciutat sencera. Obliga a planificar zones de lliure circulació, espais recreatius, platges, normes de convivència, neteja, llicències, campanyes de civisme i una relació no sempre senzilla entre les persones que conviuen amb animals i les que no. La regidora de Benestar Animal, Marta Moya, ho resumeix des d’una posició que vol evitar precisament aquesta divisió. Se sent orgullosa que Mataró aparegui al capdavant dels indicadors de presència de gossos, però al mateix temps recorda que tenir-ne implica responsabilitats: recollir excrements, netejar els orins, evitar que embrutin façanes, respectar les obligacions sobre morrió o corretja i entendre que l’espai públic és compartit. “També ha d’haver-hi una mica de responsabilitat de les persones que trien tenir un animal, que hi ha una sèrie d’obligacions i s’han de mantenir”, assenyala.

Per això la nova gossera adquireix una dimensió superior a la d’un simple equipament. Mataró ha anat assumint que gestionar la seva elevada població animal forma part de la planificació urbana, igual que ho són altres realitats que afecten desenes de milers de ciutadans. El benestar animal ha anat entrant en el disseny de l’espai públic, en els serveis socials, en l’educació, en la normativa i en el pressupost. I, curiosament, l’origen d’aquest tomb es pot situar en el moment en què la ciutat va plantejar fer exactament el contrari.

Cal tornar a finals del 2015. L’antiga gossera municipal del carrer Galícia, a la Llàntia, havia envellit malament i ja no reunia les condicions necessàries ni per als animals ni per als treballadors. En aquesta diagnosi hi havia poca discussió. L’edifici havia quedat obsolet i tocava actuar. El que va encendre el conflicte va ser la solució escollida inicialment pel govern municipal de PSC i CiU: deixar de tenir centre propi i derivar el servei al CAAD Maresme d’Argentona. La decisió va subestimar la tradició proteccionista de la ciutat i, sobretot, la capacitat de mobilització de la Societat Protectora d’Animals de Mataró. El gener del 2016 unes 500 persones van sortir al carrer, moltes acompanyades dels seus gossos, per rebutjar el tancament. Aquella mobilització va ser una demostració de força insòlita en una qüestió que uns anys abans difícilment hauria ocupat el centre del debat municipal. I va funcionar.

El govern va rectificar, va acceptar mantenir el servei a Mataró i va apostar per traslladar-lo provisionalment a Cal Pilé, on la protectora ja disposava d’instal·lacions. La solució de Cal Pilé havia de servir per guanyar temps. i ha durat gairebé deu anys.

El nou Centre de Protecció d’Animals de Companyia torna, d’alguna manera, als orígens geogràfics. Se situa de nou a l’entorn del carrer Galícia, entre el túnel de l’autopista i la deixalleria, en l’àmbit de la carretera de Cirera. Però poc té a veure amb l’antic equipament que es va clausurar.

El conjunt ocupa una parcel·la de 2.175,85 metres quadrats, a la qual s’afegeixen 446,46 metres quadrats de talussos i voreres exteriors urbanitzades. Disposa de 289,30 metres quadrats de superfície interior construïda, 613 metres quadrats de superfícies cobertes, 400,20 metres quadrats sota pèrgola i 872,78 metres quadrats de patis. No és una macroinstal·lació i tampoc ho pretén. Manté una capacitat similar a la de Cal Pilé però canvia completament l’organització de l’espai. El projecte adopta una forma de pinta. Un edifici longitudinal fa façana al carrer Galícia i concentra les dependències de recepció, administració, serveis i atenció clínica. Des d’aquest eix principal surten transversalment els diferents sectors de boxes, de manera que la mateixa edificació actua també de protecció entre els animals i el carrer. L’orientació s’ha treballat pensant en el confort climàtic i l’impacte sobre el veïnat, i el perímetre combina una tanca acústica amb vegetació per generar un coixí visual i sonor.

L’accés principal dona pas a un vestíbul ampli, amb zona d’informació, administració i una aula polivalent destinada a formacions, reunions i activitats. És un espai que diu molt sobre les aspiracions del nou centre, perquè la gossera no vol ser només el lloc on la policia porta un animal trobat o on una família va a adoptar-lo. L’Ajuntament vol que pugui rebre escoles, acollir activitats de sensibilització i reforçar la relació amb la Llàntia i la resta de la ciutat. Cal Pilé ja rebia visites educatives, però ara aquesta funció queda incorporada al mateix disseny.

També milloren de manera molt evident les condicions de treball. Hi ha menjador, lavabos i vestidors específics, i els professionals deixen enrere els barracons. Pot semblar secundari en una obra pensada per als animals, però no ho és. Una política de benestar animal també depèn de les condicions de les persones que han de cuidar-los cada dia, netejar boxes, administrar medicacions, fer trasllats, rebre ciutadans, avaluar conductes o gestionar situacions que sovint tenen una forta càrrega emocional.

A la cara nord de l’edifici principal se situa una de les grans novetats: l’àrea clínica, amb sala de cures preparada per a intervencions, hospitalització i dispensari veterinari. Durant la visita prèvia a l’obertura, els responsables municipals ho comparaven amb el funcionament d’un petit centre hospitalari: quan un animal arriba es pot revisar, fer un primer cribratge, decidir si necessita quarantena, atenció immediata, observació o derivació a especialistes. És una diferència substancial respecte de Cal Pilé i també una pista de cap on es dirigeix el model.

La inauguració de l’equipament coincidirà amb una altra transformació menys visible però igualment important: el nou contracte per gestionar-lo. La licitació publicada aquest setembre té un pressupost base de 818.973 euros sense IVA per dos anys, molt per sobre dels 478.049 euros del contracte anterior. La diferència ronda els 341.000 euros en dos anys, uns 170.000 euros anuals més, un increment que supera de llarg el 70%.

Es vol disposar de més capacitat per afrontar urgències, traumatologia, oftalmologia i altres especialitats quan siguin necessàries, i integrar la nova clínica en una xarxa veterinària molt més completa. També es vol reforçar la part conductual. Una de les incorporacions importants és la figura de l’etòleg, perquè en una gossera moderna l’adoptabilitat no es pot deixar exclusivament a la bona voluntat de qui mira fotografies a les xarxes. Hi ha animals que entren amb pors, conductes reactives, falta de socialització o històries de maltractament que els fan molt més difícils d’encaixar en una família. Sense un treball específic poden convertir-se en residents de llarga durada; amb intervenció professional, alguns d’aquests comportaments es poden reconduir. És aquí on el nou pressupost es converteix en una part central del projecte. La gossera és l’edifici, però el benestar animal és el servei que s’hi presta. Sense personal, veterinària, programes de socialització, voluntariat i xarxa d’adopcions, els 2.000 metres quadrats no resoldrien gairebé res.

Costa explicar qualsevol etapa de la protecció animal a Mataró sense trobar-hi l’SPAM o la Fundació Daina. La Societat Protectora d’Animals de Mataró acumula més de mig segle de trajectòria i forma part d’aquella xarxa d’entitats que van començar a fer feina molt abans que les administracions disposessin de departaments específics, normatives complexes o pressupostos de benestar animal. La mobilització del 2016 va deixar clar que aquest capital social era real. Però la importància de l’entitat no s’ha limitat a la capacitat de protesta. Durant dècades ha construït coneixement sobre adopció, voluntariat, acollida, comportament, veterinària i gestió de refugis.

Els responsables de Benestar Animal no amaguen que aquest prestigi beneficia Mataró. “Tenim la gran sort que tenim la Fundació Daina, que té un prestigi i ve gent de tot Espanya adoptant animals”, expliquen. Aquesta capacitat d’atreure adoptants més enllà de la ciutat és especialment important quan es tracta de gossos que poden necessitar un perfil molt concret de família.

Es busca una gran complicitat i connexió entre la Llàntia i el nou equipament

La contrapartida és curiosa i gairebé perversa: que un refugi tingui bona fama també pot fer que algú es convenci que abandonar-hi un animal és menys greu. Els serveis municipals expliquen que aquesta situació existeix des de fa anys: persones que deixen un gos a prop de la protectora pensant que “allà estarà bé” o que abandonen un gat en una colònia felina perquè saben que hi ha alimentadors i control municipal. “Històricament hem tingut l’SPAM i tenen fama que cuiden bé els animals”, reconeixen.

Daina és l’actual gestora i s’espera que torni a optar a la nova licitació, però el contracte segueix el procediment administratiu corresponent. Paral·lelament, l’entitat treballa en el seu propi projecte de futur. El nou centre municipal dona resposta al servei públic obligatori, mentre que l’SPAM i Daina mantenen una activitat pròpia de protecció animal que va més enllà de les competències municipals i per a la qual es plantegen instal·lacions diferenciades.

La sala polivalent del nou centre ha de servir per a formacions i reunions, però també simbolitza una altra voluntat: fer que la gossera deixi de ser percebuda com un espai perifèric que només interessa quan algú perd un animal. L’Ajuntament participa en grups de treball amb altres municipis i centres, entre els quals Barcelona, Terrassa, Sant Boi o Granollers, per compartir models d’acollida i buscar millores conjuntes. El nou equipament vol formar part d’aquesta xarxa i els responsables municipals asseguren que el projecte arquitectònic ja ha despertat consultes d’altres administracions. “Necessitàvem que la capital del Maresme fos un referent a donar aquest servei”, defensa la regidora d’Equipaments, Elisabeth Ruiz, quan explica una inversió que fa deu anys hauria semblat difícil d’imaginar en aquest mateix àmbit.

La idea de referència s’ha d’entendre, però, amb certa prudència. No perquè Mataró hagi resolt tots els problemes, sinó perquè ha fet un canvi de plantejament. El centre no només recull animals: incorpora veterinària, conducta, educació, espais d’interacció, formació, voluntariat i connexió amb el barri. La ciutat vol participar en la definició dels nous models d’acollida en un moment en què molts municipis estan revisant les seves instal·lacions.

Mataró és referent en benestar animal a nivell de tot l’estat

La inauguració oficial arribarà el 18 d’octubre, però el centre ja funciona parcialment. Els primers gossos van començar a traslladar-s’hi a inicis de mes i l’operació s’està fent de manera progressiva perquè un canvi d’aquestes característiques, encara que sigui per anar a un lloc millor, pot generar molt estrès. A mitjan setembre ja hi havia una desena llarga de gossos ocupant els nous boxes. Els gats s’hi incorporaran gradualment. És una mudança que no es pot plantejar com el trasllat d’un despatx: cada animal reacciona diferent, alguns tenen problemes de conducta, d’altres pateixen especialment els canvis d’entorn i cal garantir que el nou espai es converteixi en una millora i no en una nova font d’angoixa.

Quan acabi el trasllat, Cal Pilé deixarà finalment de prestar el servei municipal després de gairebé una dècada. Hi ha prevista una partida d’uns 50.000 euros per al seu enderroc parcial, i amb això es tancarà físicament aquella etapa provisional que ha marcat tota la política animalista recent. És inevitable que el moment tingui un punt simbòlic.

Aquí és on es tanca definitivament el cercle iniciat aquell hivern del 2015. La ciutat que va estar a punt de quedar-se sense gossera ha acabat decidint que el benestar animal mereix equipament, pressupost, professionals, planificació urbana i política pròpia. El nou centre de protecció animal és la materialització d’aquest canvi. I també la constatació que encara queda feina. Perquè mentre hi hagi un gos, gat o fura abandonats hi haurà d’haver qui l’atengui. I el comú ho ha de possibilitar.