Capgròs
Hi ha una broma genuïnament mataronina que diu bastant més del que sembla. El carrer dels Músics Cassadó de Rocafonda -el barri dels carrers amb noms d'artistes- ha estat rebatejat popularment alguna vegada, sobretot dit en castellà i per qui desconeix l'origen del nom, com el carrer de “los músicos casados”. Com si Mataró hagués decidit dedicar una via pública no pas a una nissaga d'artistes, sinó específicament als músics que havien passat per l'altar. El joc de paraules fa gràcia, però també evidencia una paradoxa: molts mataronins coneixen el carrer dels Cassadó, però molts menys saben qui eren els Cassadó. I encara menys saben situar Joaquim Cassadó i Valls, nascut a Mataró el 30 de setembre de 1867 i mort a Barcelona el 25 de maig de 1926. Compositor, organista, director i mestre de capella, Cassadó va desenvolupar una carrera que el va portar de l'orgue de Santa Maria de Mataró a Barcelona, París i els grans escenaris musicals del seu temps. La Biblioteca de Catalunya conserva avui el seu fons personal, format per partitures manuscrites i impreses, arranjaments, correspondència, programes i altra documentació.
Aquest 2026 es compleixen cent anys de la mort de Joaquim Cassadó. L'efemèride proporciona una excusa immillorable per recuperar un nom que forma part del nomenclàtor mataroní però que probablement no ocupa en la memòria col·lectiva de la ciutat el lloc que correspon a la seva trajectòria musical.
De Santa Maria de Mataró a Barcelona
La història de Cassadó comença musicalment molt aviat. De petit va formar-se a Mataró amb mossèn Manuel Blanch, mestre de capella de Santa Maria i autor de la Missa de les Santes, i ja de ben jove es va endinsar en l'estudi de l'orgue. Les fonts coincideixen a situar la basílica de Santa Maria com l'espai determinant de la seva primera educació musical. Aquella formació eclesiàstica no va ser menor. Cassadó va esdevenir un músic extraordinàriament complet en una època en què les capelles de música de les esglésies continuaven sent autèntiques escoles de formació de compositors i intèrprets. Amb només 14 anys, el 1881, ja va obtenir una plaça d'organista a l'església de Sant Josep de Barcelona. La seva carrera quedaria des d'aleshores estretament vinculada a la capital catalana. Va passar per la capella de música de la Mercè, primer com a segon mestre, fins que el 1895 va succeir Josep Frigola. Però Cassadó no es va limitar a l'orgue ni a la música religiosa. Aquesta és, precisament, una de les raons per les quals la seva figura té més dimensió del que pot suggerir avui el seu grau de coneixement popular.
Un compositor amb ambició
Joaquim Cassadó va compondre música religiosa, simfònica, música de cambra, òpera, sarsuela, sardanes i obres per a instruments solistes. Un catàleg ampli que permet situar-lo plenament dins del panorama musical català entre el final del segle XIX i les primeres dècades del XX. El 1900 va fundar i dirigir la Capella Catalana, una formació que va arribar a reunir uns 110 cantaires i amb la qual va abordar repertori de compositors de la dimensió de César Franck, Joseph Haydn o Hector Berlioz. També va dirigir altres agrupacions corals.
La seva obra va arribar, a més, més enllà de Catalunya. La Sinfonía dramática va ser interpretada a Alemanya a principis del segle XX, mentre que la seva etapa francesa li va permetre entrar en contacte amb un món musical de primer nivell. El 1911, mentre residia a París, una obra seva per a piano i orquestra va ser premiada per la Société Nationale Indépendante de Musique. Una crònica de l'època recollida posteriorment a Mataró recorda també els elogis que la revista francesa Le Monde Musical va dedicar a la seva obra Hispania.
L'editorial musical Boileau arriba a presentar Cassadó com un dels precursors del nacionalisme musical català, destacant la combinació entre una sòlida tècnica europea i elements procedents de la tradició musical hispànica. No estem parlant, per tant, simplement d'un organista mataroní que va fer carrera a Barcelona.
El salt a París i els “músics Cassadó”
Entre 1907 i 1915, Joaquim Cassadó va viure a París, una etapa fonamental tant per a la seva trajectòria com per entendre per què a Mataró es parla, en plural, dels Músics Cassadó. Joaquim havia transmès la passió musical als seus fills. Agustí Cassadó va destacar com a violinista i Gaspar Cassadó com a violoncel·lista i compositor. Pare i fills van arribar a actuar conjuntament a París, convertint la música gairebé en un negoci familiar en el millor sentit de la paraula. Gaspar acabaria convertint-se en el nom més internacional de la família. Format amb Pau Casals, va desenvolupar una importantíssima carrera com a violoncel·lista i va actuar al costat de figures com Yehudi Menuhin o Arthur Rubinstein. És probablement per això que el fill ha acabat eclipsant en part el pare.
- Però abans del gran Gaspar Cassadó hi havia Joaquim. Ell havia creat l'entorn musical, havia format els seus fills i havia fet de la música l'eix vertebrador de la família.
- Agustí, conegut familiarment com a Tin, va morir prematurament el 1915. Algunes composicions i dedicatòries de Joaquim en conserven la memòria.
Aquesta dimensió familiar ajuda a entendre millor el nom del carrer. No són “músicos casados”: són els músics Cassadó, una família amb un peu a Mataró i un altre en alguns dels principals centres musicals europeus de la seva època.
Del Liceu a la música popular
La dimensió de Joaquim Cassadó es veu probablement millor repassant la varietat del seu catàleg. Va escriure sarsueles com La real mentira, El cortijo o La noche del Pilar, música simfònica, música religiosa, peces de cambra i la sardana Pàtria enyorada. El seu gran salt al món operístic va arribar amb Lo monjo negre, basada en una obra de Frederic Soler, Pitarra, i estrenada al Gran Teatre del Liceu.
També hi ha obres que el tornen a connectar directament amb Mataró. El 1910 va compondre música relacionada amb la commemoració del primer ferrocarril Barcelona-Mataró, i es va desplaçar expressament des de París per dirigir-la a la seva ciutat natal.
La Biblioteca de Catalunya conserva avui el Fons Joaquim Cassadó, testimoni de la gran quantitat de música i documentació que va generar al llarg de la seva vida. El fet que una part important del seu llegat necessiti encara divulgació ajuda a explicar la sensació que envolta el compositor: és un autor amb obra i biografia suficients per ser molt més conegut del que és.
Mataró el tornarà a escoltar
El centenari de la mort permet ara fer el camí invers: que Joaquim Cassadó torni a Mataró a través de la seva pròpia música. El Foment Mataroní ha programat per al diumenge 15 de novembre, a les 18 h, a l'Ateneu Centre Cultural, un concert d'homenatge a Joaquim Cassadó protagonitzat pel violoncel·lista Romain Garioud i el pianista Daniel Blanch. I el programa permetrà precisament descobrir un compositor que difícilment forma part avui del repertori habitual dels mataronins.
La primera part estarà íntegrament dedicada a Cassadó, amb Plus Ultra, un pensament musical dedicat al seu fill Gaspar; tres peces per a piano —Serenata espanyola, Lo titit, lo flubiol i l'escarbat i Complanta—; Lamento, dedicada a Robert Goberna, i ¡Olé, mi tierra!, fantasia andalusa de concert dedicada a Pau Casals. La segona part canviarà de registre amb la Sonata número 2 en fa major, op. 99, de Johannes Brahms, permetent també escoltar Cassadó dins del context de la gran tradició musical europea amb la qual va conviure artísticament. Les entrades costen 13 euros en tarifa general, amb preus reduïts per a socis del Foment, jubilats, estudiants, persones aturades, persones amb discapacitat i infants.
Un carrer és record suficient?
Potser aquí hi ha la pregunta que deixa el centenari. Mataró té Joaquim Cassadó al seu nomenclàtor, però té Joaquim Cassadó en la seva memòria? La ciutat recorda els Músics Cassadó en una placa de carrer. El cognom forma part del paisatge quotidià fins al punt que ha generat aquella deformació simpàtica dels “músicos casados”. Però rere les lletres de la placa hi ha una història molt més poderosa: la d'un nen format musicalment a Santa Maria que va acabar dirigint grans cors, component òperes i simfonies, vivint a París, rebent reconeixements internacionals i creant una de les nissagues musicals catalanes més singulars del seu temps.
Cent anys després de la seva mort, el concert del Foment pot servir per fer alguna cosa més que commemorar una data rodona. Pot servir per tornar a posar música a un nom que Mataró veu escrit cada dia però que encara coneix massa poc. Perquè Joaquim Cassadó té carrer. El que segurament encara li falta és ser reconegut de debò per la ciutat que el va veure néixer.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris