Capgròs
La Laura Cera Brisa és una de les periodistes mataronines més conegudes, per la ràdio i la tele públiques de la nostra ciutat. Segurament només per això ja soni a molta gent. Una veu reconfortant, molt professional, que ha saltat a la piscina de la narrativa amb la seva primera novel·la. Que ‘Gel a 40 graus’ l’hagi editat La Campana no és pas casual i que ja vagi per la segona edició en poques setmanes, tampoc. La Laura hi explica la història de la Laia, un personatge que no és ella tot i que hi comparteixi trets i situacions. La Laia és una periodista mataronina que viu amb el seu millor amic, en Martí. Haver de deixar de compartir pis és el detonant d’una sèrie de situacions i giragonses que, anant amunt i avall en el temps, conformen un relat vital que pot sentir més o menys propi qualsevol persona d’entre 20 i 40 anys. Nadal primer i fins Sant Jordi 2026 després seran, de ben segur, dues campanyes que faran de cirerta d’aquest gran debut narratiu.
Qui és la Laura Cera?
Una noia molt normal de Mataró, que és periodista, que té la sort de treballar d’això i a qui li agrada molt escriure i ha decidit fer una història per parlar de coses que li preocupen, que li interessen i per buidar el pap una mica.
La Laura buida el pap a través de la Laia?
Una mica sí, és inevitable, jo crec, quan hi ha un procés creatiu de qualsevol tipus. Sense voler ser una pretensiosa, penso que és inevitable que l’autor o l’autora, quan acabem un llibre, una cançó o una obra d’art, hi posi una mica del que és ell, o del que pensa, o del que sent, o del que ha viscut. Jo no concebo una altra manera d’escriure que no sigui així.
Com va néixer el llibre?
Neix en plena pandèmia. Per mi va ser la glòria, el confinament, perquè de cop i volta tenia un sac de temps lliure per destinar a fer coses que no podia fer perquè el dia a dia se’m menjava, com escriure, brutal. Tenia la necessitat de reflexionar, de buidar, de canalitzar o de tancar algunes etapes, segurament meves, i vaig començar a escriure, que és una cosa que sempre he fet, sigui ficció o no. Em vaig trobar ficcionant una història on hi posava situacions o experiències que m’interessava pensar o curar d’alguna manera. I així va néixer la Laia, un personatge que evidentment té molta cosa de la Laura, però m’agrada no deixar clar que no és la meva història.
Escriure t’ajuda, doncs?
Per mi escriure sempre ha tingut aquest punt terapèutic, i no em desagrada gens aquesta etiqueta. M’ha servit molt, i m’agrada veure que també està servint a altres persones, algunes més o menys properes, gent que em coneix i d’altra que no em coneix de res però que ha connectat amb alguna part de la història. Això em fa pensar que, al final, tot el que hi ha aquí dins són experiències o sentiments universals, que poden fer que una altra persona s’hi senti identificada o hi connecti a través d’un record o d’una vivència pròpia.
És una novel·la generacional.
Crec que el llibre té un punt costumista, en el sentit que hi passa simplement la vida, en aquest cas durant un any o a través de diferents passatges. Però sí, és generacional, perquè hi ha situacions amb les quals generacions anteriors a les nostres segurament no s’hi sentiran gens connectades
La mort de la teva mare et va marcar i també marca la novel·la.
La meva mare va morir fa deu anys, i a mi escriure sempre m’ha anat molt bé, perquè a vegades costa parlar-ne o trobar els espais i les persones amb qui fer-ho. Gràcies a la meva psicòloga, que va detectar de seguida que escriure em funcionava, vaig començar a utilitzar-ho com una eina per buidar-me i reflexionar. Sempre he escrit molt sobre això, i una de les meves excuses per posar-me a escriure era precisament tenir temps per pensar on sóc, què ha passat fins ara.
No parlem prou de la mort?
A vegades no sortim del tòpic de dir “què valent, què meritori”, però no sabem com parlar-ne de veritat. Crec que ens n’han ensenyat poc i costa molt trobar la manera de parlar de la mort, sobretot si no l’has viscuda. Abans que morís la meva mare, em bloquejava quan algú em parlava de la mort: em provocava pànic, perquè no sabia què dir ni com reaccionar. Però seure, per exemple, amb una amiga i parlar de com et sents després d’haver perdut la mare, de què penses o què et passa pel cap, és molt difícil.
També hi surt Mataró.
Jo soc de Mataró, n’estimo la ciutat, i per mi era essencial que Mataró fos l’escenari on passa aquesta història, que, d’una manera directa o subtil, es pogués percebre. Crec que els actors que són de Mataró ho apreciaran i els farà gràcia, com una picada d’ullet, mentre que als actors que no són de Mataró no els molesta la referència; al contrari, potser els desperta ganes de venir a Mataró, a gaudir de les croquetes de la Granja Caral o les pastes de l’Uñó.
Tornarà la Laia?
L’he exposada a situacions una mica al límit, potser li he fet passar putes, i l’estimo moltíssim, no només perquè tingui part de mi, sinó perquè he conviscut amb ella molts anys i l’he vist créixer i evolucionar. No sé si tornaria a escriure una altra història amb la Laia com a protagonista; crec que ara no.
Com reaccionen els lectors?
Moltíssima gent m’ha escrit, i això m’està desbordant en el millor dels sentits. És molt emocionant i té un punt màgic veure com la gent que et coneix es bolca amb el llibre i et dona aquesta confiança cega. Tot i que et coneguin, rebre missatges gairebé cada dia és molt bonic, i em fa molt feliç veure que també gent que no em coneix confia en mi, sense que jo sigui mediàtica ni hagi publicat abans, pensant que potser els agradarà la història. És meravellós veure com els lectors comparteixen què els ha agradat, què podríem haver millorat o amb què han connectat, i alhora provoca reflexions i debats en entorns propers: amb companys de feina, grups d’amics o en converses directes. Això genera discussions sobre temes que surten a la novel·la, com la mort o l’amistat, sentiments i emocions molt universals que, sovint, no els atenem prou perquè anem fent la vida sense parar-nos a parlar-ne.
Li hauràs d’agrair a la Laia.
La Laia està fent un servei, fins i tot a gent que no em coneix. També m’han fet veure punts de vista diferents: per exemple, mares que llegeixen la història des del punt de vista de la Lídia, la mare de la Laia.
Sant Jordi serà especial.
M’encantaria viure Sant Jordi com a autora. Els últims els he passat com a periodista, però com a autora seria molt especial saber què se sent un dia com aquest, que és preciós. També tm’agradaria intentar fer algun club de lectura, que crec que pot ser molt més enriquidor. Al final, tothom s’ha enamorat, tothom ha perdut amics o persones estimades, i això fa que la connexió amb els lectors sigui molt més profunda.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris