Maria Serrat: “La música uneix partitures, sentiments i persones”

Potser molts mataronins no la tenen identificada però Maria Serrat i Martín és una de les professionals nascudes a la ciutat que més ha contribuït, des de la gestió cultural i institucional, a ordenar i fer créixer alguns àmbits clau del país. Va iniciar la seva trajectòria a l’Ajuntament de Mataró l’any 1974, on va ser directora gerent de l’Institut Municipal de la Salut. Després faria el salt a responsabilitats de país, primer com a gerent de l’Institut Català de la Dona, en un moment fundacional per a les polítiques d’igualtat a Catalunya, i més endavant com a directora general de la Fundació Conservatori Liceu, des d’on ha dedicat dècades a la formació musical i als ensenyaments artístics. Autora d’estudis de referència sobre l’educació musical i present en nombrosos organismes del sector cultural i educatiu, Serrat es jubila ara del Conservatori deixant enrere una trajectòria de gestió que ja li ha valgut un primer premi: el de Casa Amèrica de Barcelona.

Com és el moment de decidir que et jubiles?

No és un moment concret, perquè això ja fa tres anys que estava decidit. Jo en un principi m’havia de jubilar als 66 anys, coincidint amb una operació del meu marit, ja jubilat. Però ell va morir d’un infart fulminant. En aquell moment encara no havia sortit la llei d’ensenyaments artístics, una llei que jo havia promogut des del començament, i al Conservatori encara hi havia molts projectes oberts. Des de la mateixa institució em van dir que en aquell moment no convenia que marxés, i jo vaig acceptar quedar-me, però només fins als 70 anys. El projecte del Conservatori és fantàstic, però ja eren molts anys, en aquell moment ja en portava 25, i també havia de saber posar un final.

Perquè t’ha reconegut la Casa Amèrica Catalunya? 

Fa 25 anys, quan vaig entrar al Conservator, vaig veure molt clara la importància de Llatinoamèrica i vaig iniciar un projecte de col·laboració. Durant aquests anys hem arribat a tenir 88 convenis amb universitats, ambaixades, consolats, entitats i, evidentment, amb Casa Amèrica Catalunya. Per tant, aquest premi reconeix una relació llarga, sostinguda i molt fecunda, que ha facilitat intercanvis universitaris, projectes culturals i vincles amb Llatinoamèrica a través de la música. 

Què tenen en comú les feines que has fet?

Jo he treballat molt i he dedicat moltes hores a la feina, però sempre he tingut la sort de fer feines que tenien un retorn social. Això també m’ha permès connectar amb moltíssima gent i tenir una visió del món molt diferent. Quan treballes en un conservatori i parles de música, parles d’un idioma universal de pau, de transmissió i de connexió. La música uneix partitures, sentiments i persones. En una societat com l’actual, això és fonamental, perquè ajuda a tenir empatia amb les persones que viuen als seus països i també amb les que han vingut i han emigrat aquí. Ens permet parlar de tu a tu i compartir valors, i això és un privilegi.

Com es lidera el Conservatori sense ser música?

El primer és no pretendre gestionar els músics sense escoltar-los. Cada un ha de fer el seu paper. Tu no pots gestionar res de música sense saber què diuen els músics, què pensen i què necessiten. Quan hi vaig entrar em vaig adonar que hi havia una batalla important, perquè amb la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya semblava (ESMUC) que el Conservatori, que havia estat un referent històric, havia de desaparèixer. Llavors hi havia dues opcions: marxar o arremangar-se. I quan em provoquen… em vaig arremangar. Sempre he entès que la meva feina era professionalitzar la institució, no fer de música. Com a professional, has de respectar molt els teus professionals. Si s’ha de parlar de música, ja hi ha 220 professors que són músics i que tenen la capacitat i el coneixement per fer-ho. 

El fet de dir-se Conservatori del Liceu ha estat una penyora?

Al revés del que sovint s’ha dit, i de fet vaig fer la tesi doctoral per demostrar-ho. He intentat canviar la imatge que redueix el Liceu només al teatre, perquè en l’origen el Liceu existeix perquè hi havia el Conservatori, i aquesta és una idea molt maca.

L’edifici del Raval és la gran fita?

És la part que es veu més, segurament, però no sé si és la més important. Perquè mentre es feia l’edifici també es treballava l’estructura acadèmica, la incorporació de nous plans d’estudis, els programes internacionals, els professors, les escoles i el creixement d’alumnes. Ara el Conservatori està consolidat, amb gairebé 800 alumnes al grau superior, i això no és només un edifici: és un projecte acadèmic i humà. També em sento orgullosa d’haver pogut estructurar el mapa acadèmic i que el Conservatori sigui l’únic que té les tres línies: escoles, grau professional i grau superior, a més d’ensenyament no reglat a diferents nivells. 

Com et definiries com a gestora? 

Sempre he cregut en allò de la calç i l’arena, però també en una idea molt clara: has de fer el bé i no mirar a qui. Quan estàs en un projecte públic, encara que es gestioni des d’una fundació o des d’una estructura privada, has de tenir empatia i entesa amb tothom. És veritat que tinc pocs filtres i dic les coses molt directament, però la gent sap que soc honrada i que mai faré res per darrere. 

Satisfeta amb la nova llei d’ensenyaments artístics?

No. S’han posat les regles del joc però al final s’ha fet una llei de “pongos”, perquè és un sector molt complicat. El problema és que els ensenyaments artístics superiors continuen sense aterrar del tot. 

I a Mataró, com està aquest sector?

Jo penso que hi ha una confusió de fons. El problema és quan es treu la línia dels conservatoris elementals i es deixa tot en mans de les escoles de música. A Mataró hi havia una tradició important, amb escoles filials des dels anys seixanta amb els mestres Canals i Gonzàlez al capdavant, i d’allà ha sortit molta gent. Ara el Conservator del Liceu és a Valldemia i forma part d’aquest mapa de moltes escoles, però les escoles privades tenen moltes dificultats per competir amb els preus de la iniciativa pública.

Dones suport a la reivindicació d’un auditori a Mataró?

Jo crec que s’ha de calibrar molt bé. Tots els ajuntaments han volgut tenir grans auditoris, però si construeixes un auditori has de tenir també pressupost per a l’activitat de l’auditori. La pregunta és quanta gent a Mataró té realment interès per omplir i sostenir un auditori. Jo no veig que la cultura sigui una prioritat clara de ciutat.

I ara què faràs, més enllà de fer d’àvia i veure món?

Tinc molts fils oberts, molts contactes i una bona agenda internacional, amb projectes a Nova York i en altres llocs, però tampoc vull continuar treballant com abans. Tinc un projecte al cap, però he de veure si és viable i què suposa. Al setembre ja sabré millor cap on vaig.

I passejar per Mataró.

Vaig molt amunt i avall, camino, a vegades dic que giro com un hàmster i això em fa gràcia perquè torno a mirar Mataró d’una altra manera, després de tants anys estant a Barcelona tot el dia.

I amb la música de Mataró?

Mataró té moltes peces soltes que, si les uneixes, podrien fer una foto. Hi ha iniciatives com el cicle de cambra, la música antiga, l’orgue de Santa Maria, la Missa de les Santes, músics, professors i gent que ha sortit d’aquí. Si jo fos a l’Ajuntament intentaria unir totes aquestes iniciatives, visualitzar-les i fer que la ciutat exercís de capital del Maresme també en aquest àmbit. Mataró podria fer moltes coses si deixés de mirar cada projecte per separat. Les peces soles no es veuen, però quan les ajuntes apareix un potencial molt gran. A Mataró hi ha una quantitat important de músics, tant d’aquí com de fora, i si es fes bé, escoltant-los i connectant-los, es podrien fer moltes coses.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta