Mataró, ciutat amb canvis: la desaparició d’empreses industrials

Si fem una visió imaginària del Mataró actual des de l’aire i la comparem amb la ciutat dels anys cinquanta als setanta del segle passat, veurem que moltes coses han canviat: moltes per a millor i d’altres, també, per a pitjor. Mataró s’ha fet molt més gran, superant els límits urbans que marcaven les rondes. Han aparegut nous barris, carrers i avingudes, amb molts habitatges en blocs de pisos, àrees comercials, polígons industrials i un port esportiu. Tots els carrers estan pavimentats, amb cruïlles i places regulades per semàfors. En el Mataró actual trobem a faltar empreses industrials, amb les seves xemeneies fumejants, principalment del sector tèxtil. En molts dels espais on abans hi havia fàbriques, s’hi han construït nous habitatges i places.

Actualment, Mataró ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat de serveis i comercial. Part de la seva població, per la manca d’indústries, ha hagut de trobar feina en altres poblacions, com Barcelona o la comarca del Vallès Occidental. Aquestes persones s’han de desplaçar diàriament al seu lloc de treball, fet que els suposa dues hores extres al dia sense remuneració. A més, han d’assumir les despeses del desplaçament, cosa que es tradueix en menys sou net, ja que el cost del viatge es paga amb diners provinents del salari net, després d’haver descomptat l’IRPF, fet que encareix encara més aquesta despesa.

Per continuar sent una ciutat capdavantera a Catalunya, Mataró necessita la instal·lació de grans empreses per tal que tots els seus habitants puguin treballar dins de la mateixa ciutat. La producció d’aquestes empreses hauria de comercialitzar-se a diferents punts del país o destinar-se a l’exportació. Això beneficiaria Mataró, ja que seria una entrada d’efectiu procedent d’altres territoris, augmentant la riquesa i el benestar de tots els seus ciutadans.

Actualment, a Mataró l’entrada d’efectiu prové principalment dels ciutadans que treballen fora de la ciutat, les pensions dels jubilats (que prèviament han cotitzat a la Seguretat Social), subsidis d’atur i sous de les persones que treballen en les administracions públiques. Les empreses més grans són totes de serveis: l’Hospital de Mataró, els centres d’atenció primària (CAP), l’Ajuntament i els centres educatius públics i concertats. En el pressupost de l’Ajuntament, l’ingrés més important per al funcionament de la ciutat és el PIE (Participació en els Impostos de l’Estat), que permet recuperar una part dels impostos que la població ha pagat prèviament mitjançant l’IRPF i l’IVA. Si Mataró tingués moltes indústries, la recaptació municipal d’impostos per activitats econòmiques seria més elevada, cosa que augmentaria els ingressos sense necessitat d’incrementar els impostos i taxes als ciutadans particulars, sovint per sobre de l’IPC, com passa actualment.

Si Mataró continua sent només una ciutat de serveis i comercial, a part de les compres i despeses fetes per persones que vinguin d’altres poblacions, els altres moviments econòmics es produiran entre els mateixos habitants de la ciutat, fet que no fa augmentar globalment l’efectiu dins de la població. A més, les grans àrees comercials tenen la seva seu fora de Catalunya, cosa que provoca que la recaptació surti automàticament fora de la ciutat. L’únic ingrés per a la ciutat són els sous de les persones empleades en les grans àrees comercials que resideixen a la mateixa ciutat.

Els administradors públics de Mataró haurien de donar preferència, en les seves compres i obres, a empreses de la mateixa ciutat. Per exemple, actualment el servei de transport públic urbà està gestionat per una empresa que no és de Mataró ni tan sols de Catalunya. El mateix passa amb l’adjudicació de moltes obres municipals. Si es vol que econòmicament Mataró torni a ser una ciutat industrial, el primer que s’ha de fer és afavorir, per part de l’administració pública, les poques empreses que encara existeixen a la ciutat, en lloc d’altres empreses procedents de fora. En molts concursos públics d’adjudicació sempre s’hi presenten les mateixes empreses, que sovint acorden i pacten els pressupostos entre elles, fet que provoca que els treballs es reparteixin sempre entre les mateixes empreses constructores.

Si dins de les ciutats no es genera riquesa, l’atur serà sempre molt més elevat. Els governs de torn hauran d’anar augmentant les ajudes i els subsidis per poder mantenir el funcionament i el consum dels seus habitants en situació d’atur o pobresa. Per contra, per poder continuar augmentant les ajudes, s’hauran d’augmentar al mateix temps els impostos a les empreses i als ciutadans.