Mataró i la lluita contra la multireincidència

Hi ha una idea que sovint queda eclipsada pel soroll de la política estatal i pels grans debats mediàtics: els ajuntaments són un bon termòmetre per detectar, entendre i anticipar els problemes que afecten la ciutadania. Els governs locals són la primera línia institucional. És a les places, als barris, als comerços, a les escoles i als carrers on les administracions municipals prenen el pols real de la realitat social.

Per això, quan molts ajuntaments, i especialment Mataró, van començar al mandat 2015-2019 a advertir sobre l’impacte de la multireincidència delictiva, no ho fèiem moguts per cap cap estratègia partidista. Ho feien perquè escoltàvem els veïns i veïnes, perquè escoltàvem al Col·legi d’Advocats i perquè observàvem com determinades conductes delictives reiterades erosionaven la convivència i la percepció de seguretat ciutadana.

És cert que, sovint, la sensació d’inseguretat és amplificada per discursos alarmistes, especialment des de sectors de la dreta i la ultradreta, alguns mitjans de comunicació i determinats altaveus de les xarxes socials. Però també seria un error negar problemes reals que existeixen i que afecten la qualitat de vida de molts barris i ciutats.

De fet, convé recordar que avui les nostres ciutats són, en termes generals, més segures que durant les dècades dels setanta, vuitanta i part dels noranta, quan molts barris patien de manera especialment dura els efectes de l’heroïna i les bandes juvenils. Però això no significa ignorar els nous fenòmens que han anat emergint durant els darrers anys.

Els ajuntaments fa temps que assenyalen dos factors que deterioren la convivència i la seguretat ciutadana: la multireincidència delictiva i les ocupacions delinqüencials. I ho han fet amb una mirada molt més pragmàtica que ideològica.

En aquest sentit, Mataró ha estat un exemple especialment clar de lideratge institucional i de capacitat d’anticipació. Des del primer govern municipal encapçalat per l’alcalde David Bote, l’Ajuntament ha impulsat nombroses declaracions institucionals, manifestos i acords polítics reclamant reformes legislatives i més eines per combatre la reincidència delictiva i reforçar la convivència.

Aquest consens municipal és especialment rellevant perquè reflecteix una realitat poc habitual en la política actual: la seguretat ciutadana ha estat abordada des de l’acord ampli entre sensibilitats polítiques molt diferents. Les reivindicacions impulsades des de Mataró no han estat patrimoni d’un sol partit, sinó l’expressió d’una preocupació compartida per bona part de la societat local.

Durant la meva etapa com a regidor dels governs municipals de 2015 a 2019 i de 2019 a 2023, vaig poder comprovar com moltes de les demandes ciutadanes que arriben als ajuntaments o problemes detectats per la gestió municipal només podien començar a resoldre’ls posant-los a l’agenda de la política catalana i espanyola.

La multireincidència delictiva n’és un exemple força evident.

Per això, com a diputat al Congrés, he considerat especialment important poder contribuir a traslladar les reivindicacions del món local —i particularment de Mataró— a la reforma legislativa estatal. He tingut l’oportunitat de participar com un dels ponents del Grup Parlamentari Socialista en la negociació de la reforma del Codi Penal en matèria de multireincidència aprovada pel Congrés dels Diputats el passat 26 de març.

Una reforma que no només actua sobre els furts reiterats inferiors als 400 euros, sinó que també incorpora noves eines davant d’altres fenòmens delictius cada cop més presents, com les estafes reiterades —especialment les ciberestafes— o els robatoris en explotacions agràries i ramaderes.

També s’ha volgut donar una resposta més adequada al robatori de telèfons mòbils i dispositius electrònics personals. Perquè no és el mateix sostreure un objecte qualsevol d’un establiment comercial que robar un telèfon mòbil personal que conté dades bancàries, targetes de crèdit, informació privada, documentació digital, fotografies, claus d’accés o dades personals sensibles.

Aquesta reflexió ja la vaig plantejar fa anys, en un article publicat el 2011 al meu bloc sota el títol “Hurtos: ¿Cuál debe ser el bien jurídico protegido?”, on defensava que el valor econòmic d’un objecte sostret no necessàriament era el bé més valuós afectat, sinó que podia ser “la seguretat” o “la intimitat”.

D’altra banda, amb la finalitat d’evitar la reiteració delictiva i reforçar la protecció de les víctimes des de les primeres fases del procediment, es modifica la Llei d’enjudiciament criminal per garantir que els jutjats puguin adoptar amb més eficàcia mesures cautelars de caràcter personal, inclosa la prohibició d’acudir o residir en determinats llocs.

La reforma incorpora també una qüestió especialment important per al món local: la possibilitat que els ajuntaments es personin en determinats procediments vinculats a la multireincidència i als delictes que afecten greument la convivència.

Aquest aspecte és fonamental. Moltes vegades les víctimes individuals no poden assumir, per si soles, el cost emocional, econòmic o processal de determinades situacions. Però, a més, els efectes de la delinqüència reiterada van molt més enllà de la víctima concreta. Quan una mateixa persona comet de manera sistemàtica desenes de furts, robatoris o actes incívics, el problema deixa de ser exclusivament individual i passa a afectar el conjunt de la comunitat.

És aquí on els ajuntaments han de poder actuar com a garants de la convivència, la cohesió social i la seguretat col·lectiva.

A més, la reforma aprovada incorpora una disposició addicional que compromet al Govern en l’increment de places judicials, qüestió aquesta importantíssima atès que de poc serviria la modificació legal penal sinó es milloren els recursos per a gestionar-la.

La reforma aprovada no solucionarà, per si sola, tots els problemes vinculats a la inseguretat. Cap reforma penal és miraculosa. La seguretat necessita també polítiques socials, educatives, urbanístiques i de prevenció. Necessita coordinació policial, justícia àgil, recursos suficients i oportunitats d’inclusió.

Però negar la necessitat d’actualitzar les eines jurídiques davant de noves formes de delinqüència reiterada també seria irresponsable.

Precisament per això és important reivindicar avui el paper dels governs locals. Perquè mentre alguns banalitzaven o instrumentalitzaven el problema, municipis com Mataró fa anys que treballaven des del rigor institucional, el consens polític, la validació dels professionals i la proximitat amb la ciutadania.

Quan el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma del Codi Penal contra la multireincidència el passat 26 de març, també estava reconeixent, en certa manera, la feina persistent de molts ajuntaments catalans que feia anys que advertien d’aquesta realitat.

I això demostra una vegada més que, sovint, els municipis no només gestionen problemes: també són capaços d’anticipar les solucions.