Capgròs
Que Mataró hagi estat designada Capital Espanyola de l’Economia Social 2026 és, sens dubte, una notícia rellevant. La ciutat veu reconeguda una trajectòria teixida amb cooperatives, iniciatives comunitàries, entitats socials i una llarga tradició de compromís col·lectiu.
Però tota capitalitat que vulgui ser alguna cosa més que un eslògan també obliga a mirar de cara la realitat. No només allò que funciona. També allò que falla.
Perquè parlar d’economia social és parlar de persones. I, avui, a Mataró, això també vol dir parlar de famílies que no poden accedir a un habitatge digne, de persones que viuen pendents d’un desallotjament, de llars sense aigua corrent, de ciutadans que no poden empadronar-se i que, per tant, queden expulsats dels drets més elementals.
Parlar d’economia social, aquí i ara, també és parlar d’una ciutat que encara arrossega dificultats serioses per acollir, regularitzar, integrar i reconèixer com a part del “nosaltres” col·lectiu moltes persones vulnerables.
Aquestes paraules, neix d’aquesta necessitat: posar nom a realitats que no són excepcionals ni anecdòtiques, sinó estructurals. No per alimentar alarmismes fàcils ni buscar culpables simples, sinó per obrir una conversa honesta sobre el model de ciutat que estem construint.
Si la capitalitat de l’Economia Social ha de tenir un sentit profund, no podrà limitar-se a celebrar valors en abstracte. Haurà d’acceptar el repte de convertir aquests valors en criteris d’acció. Perquè no hi ha ciutat justa si una part dels seus veïns viu permanentment a la intempèrie administrativa, residencial o social.
Reduir desigualtats no és una declaració institucional. És una pràctica concreta. És decidir, dia rere dia, qui compta, qui espera i qui queda fora.
EMPADRONAMENT: Existir sobre el paper per poder existir en drets
La Fàtima viu a casa de la persona gran que cuida. Hi dorm, hi treballa i hi passa els dies. Però no hi pot constar. No té contracte, no té autorització per empadronar-s’hi i, quan intenta fer el tràmit, topa amb un mur: no pot acreditar formalment el domicili on viu de fet. Sense padró, no pot accedir amb normalitat als serveis bàsics ni avançar en la regularització de la seva situació.
La seva història no és excepcional. A Mataró, moltes persones que viuen en habitacions rellogades, en domicilis compartits o en situacions residencials inestables es troben amb traves semblants. De vegades, els requisits administratius; d’altres, circuits poc clars o contradictoris. El resultat és el mateix: el tràmit es bloqueja i la persona queda fora.
I quedar fora del padró no és un detall menor. El padró és la porta d’entrada a drets fonamentals: la sanitat, l’escola, els serveis socials, els processos de regularització. També és una forma de reconeixement: dir “aquesta persona viu aquí, forma part d’aquesta ciutat, té drets i també deures”.
Quan una persona no es pot empadronar, es torna invisible per a l’administració. I aquesta invisibilitat té conseqüències molt concretes.
Si Mataró vol estar a l’altura del que proclama, garantir el dret al padró hauria de ser una prioritat clara: facilitar l’empadronament sense domicili fix, evitar laberints administratius i assegurar que el registre municipal no es converteixi en una barrera. Reconèixer la presència és, sovint, el primer pas per fer possible la ciutadania.
HABITATGE I INFRAHABITATGE: Quan tenir sostre no vol dir tenir llar
El Hamid viu en un local sense ventilació ni llum natural. Comparteix l’espai amb tres persones més. Paguen per aquell lloc, tot i que no compleix cap condició mínima d’habitabilitat. No tenen contracte. Tampoc cap altra alternativa.
A Mataró, aquesta escena es repeteix sota formes diverses. Cada vegada més persones viuen en locals, garatges, magatzems o habitacions sobre ocupades. La pressió del mercat, l’encariment sostingut del lloguer i la manca d’habitatge assequible empenyen moltes famílies a acceptar solucions precàries que mai no haurien d’haver estat normalitzades.
La ciutat ja va conèixer en el passat altres formes de barraquisme. Avui no sempre adopten la mateixa imatge, però responen a una lògica similar: la distància creixent entre la necessitat de viure sota sostre i la possibilitat real d’accedir a un habitatge digne.
I les conseqüències van molt més enllà de la incomoditat. Sense una llar estable, costa més mantenir una feina, es trenca la continuïtat escolar dels infants, s’agreugen problemes de salut física i mental i es debiliten els vincles socials. L’infrahabitatge no és només precarietat residencial: sovint és la porta d’entrada a processos més amplis d’exclusió.
Per això, si Mataró vol ser referent d’una economia que posi la vida al centre, també haurà d’afrontar aquest repte amb mesures tangibles: més habitatge social i assequible, més prevenció de la precarietat residencial i més recursos temporals dignes per a situacions d’emergència. Una ciutat que cuida no només protegeix edificis; garanteix un lloc on poder viure.
DESNONAMENTS: Quan perdre la casa és començar a caure
La Sílvia viu amb els seus dos fills en un pis de lloguer. Té feina, però parcial. Cada mes és una cursa per arribar a final de mes. Una despesa inesperada, una reducció d’ingressos, una factura que s’acumula, i l’equilibri es trenca. Si arriba el desnonament, la pregunta no és només com pagarà. La pregunta és on anirà.
A Mataró, com a bona part de Catalunya, la majoria de desnonaments no tenen origen en grans titulars ni en situacions excepcionals, sinó en una realitat cada vegada més estesa: famílies que no poden sostenir el preu del lloguer. La precarietat laboral i l’encariment de l’habitatge pressionen milers de llars. Mentrestant, els casos vinculats a ocupacions concentren una gran part de l’atenció pública, malgrat ser només una part del problema.
Per a una família, un desnonament no és només la pèrdua d’un sostre. És desarrelament, interrupció escolar, estrès, deteriorament emocional, fragilitat crònica. Quan no hi ha alternatives estables, el problema no es resol: només es desplaça.
El repte, per tant, no és només atendre l’emergència final, sinó actuar abans. Contenir els preus abusius, reforçar la mediació, garantir alternatives abans del llançament, ampliar el parc d’habitatge assequible i millorar la coordinació entre administracions i entitats. I també, allà on sigui viable, promoure fórmules com l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús.
Una ciutat cohesionada és la que protegeix la continuïtat vital de les famílies abans que el trencament sigui irreversible.
SENSELLARISME: Quan quedar-se sense llar és quedar-se sense xarxa
La Joana treballa a Mataró com a interna cuidant una persona gran. Cuina, neteja, acompanya i està disponible pràcticament tot el dia. Està a punt de parir. Però la família de la persona a qui cuida ja li ha dit que, quan neixi la criatura, haurà de marxar.
A l’hospital li han advertit d’una altra possibilitat encara més dura: si no disposa d’un lloc on viure, els serveis de protecció podrien intervenir. La Joana pot quedar-se sense sostre i, al mateix temps, arriscar-se a perdre el seu fill.
Aquesta història mostra fins a quin punt el sensellarisme no és només dormir al carrer. També és viure penjant d’una habitació provisional, dependre de la tolerància d’altres, no tenir cap alternativa quan tot es trenca. A Mataró, cada vegada hi ha més persones atrapades en aquesta frontera inestable entre allotjament precari i absència total de llar.
Quan es perd l’habitatge, sovint també es perd l’accés efectiu a la resta de drets. Mantenir una feina es complica, la salut se’n ressent, la vida quotidiana esdevé una batalla constant. I quan hi ha menors o nadons, l’impacte és encara més greu: el que està en joc no és només la pobresa, sinó la possibilitat de créixer en un entorn mínimament segur i estable.
Si Mataró vol avançar com a capital de l’economia social, no pot tolerar que una emergència residencial desemboqui en desprotecció. Calen allotjaments d’emergència suficients i immediats, espais residencials dignes, prioritat real per a les situacions amb menors i una coordinació efectiva entre serveis i administracions. També cal acompanyar les persones i famílies vulnerables, amb padró o sense, perquè la protecció no depengui d’un requisit formal quan la vida s’està enfonsant.
Una ciutat que cuida no pot acceptar que perdre la llar signifiqui perdre-ho tot.
ACCÉS A L’AIGUA: Quan obrir l’aixeta deixa de ser una evidència
La Nazli obre l’aixeta i no surt aigua. El seu fill, de 14 anys, baixa fins a la font del barri, omple garrafes i les puja fins al quart pis. Viuen en un habitatge ocupat i no poden contractar el subministrament perquè la propietat no autoritza l’alta.
Sembla una escena llunyana, però passa aquí. A Mataró, algunes famílies es troben sense accés regular a l’aigua per la manca de contracte de lloguer o per exigències administratives vinculades a l’autorització del propietari. Són situacions que afecten sobretot llars ja colpejades per altres formes de vulnerabilitat residencial.
Quan l’aigua falta, la vida quotidiana es deteriora de seguida. La higiene es complica, l’alimentació també, la cura dels infants, la salut, el descans, la intimitat. Allò més bàsic es converteix en una càrrega diària.
Per això, parlar d’aigua no és parlar només d’un servei. És parlar de salut pública, de dignitat i d’igualtat. Una ciutat que es vol cuidadora hauria de garantir l’accés efectiu als subministraments bàsics, revisar els requisits que deixen fora les famílies més vulnerables i assegurar que les tarifes socials no siguin només una previsió teòrica, sinó una realitat accessible.
L’aigua no és un privilegi. És una condició elemental per viure amb dignitat.
La prova de veritat
Mataró té una oportunitat. Encara que la capitalitat de l’Economia Social 2026 no tingui una relació directa amb problemàtiques com l’habitatge, el sensellarisme, els desnonaments o l’accés a l’aigua, sí que interpel·la la ciutat sobre la manera com vol respondre a aquestes realitats des dels valors de la justícia social, la cohesió i la dignitat humana.
Perquè una ciutat no es mesura només pel que proclama, sinó per allò que garanteix. I no hi ha economia social creïble si una part dels seus veïns continua vivint fora del marc efectiu dels drets més bàsics.
Comentaris