Pep Andreu: “El mode periodista no el sabré desconnectar”

La de Pep Andreu és, segurament, la veu més coneguda de Mataró. També és el rostre més identificable a la Televisió de Mataró, el mitjà que va contribuir a estrenar fa 42 anys i del que ara s’ha jubilat, a finals de juny. Pep Andreu ha fet tot els papers de l’auca de totes les etapes viscudes per un mitjà sense el qual no es poden entendre ni la ciutat ni els seus batecs. Parlar amb ell quan es jubila laboralment -ja ens anticipa que no s’estarà quiet- és passar revista a quatre dècades i escaig de ciutat..

Per què marxes ara?

Perquè em toca per edat, perquè em trobo en forma i perquè encara puc marxar decidint-ho jo. Hi he donat moltes voltes. No m’agrada mirar-me gaire, perquè sempre trobo coses que hauria fet d’una altra manera, però a vegades m’observo i penso que encara estic bé. I sempre ho dic: més val retirar-te a temps que no pas que t’hagin d’ajudar a retirar-te.

Has estat ‘de tota la vida’ de Televisió de Mataró.

Sí, perquè jo era l’últim pioner que quedava en actiu. Vam començar el 1984. Érem el nucli fundacional, amb en Lluís “Bis” Lligonya com a pal de paller. Ell va convèncer uns quants per tirar endavant la televisió i la vam crear des de zero. Quan dic des de zero vull dir literalment: vam pujar a Montcabrer amb una formigonera, vam muntar l’antena, vam pelar cables per fer connexions als diferents locals que hem tingut, vam pintar parets i vam fer tot el que calia. Al començament fins i tot posàvem diners de la nostra butxaca. Fa uns anys es va jubilar en Jaume Puig i ara quedava jo com a últim dels fundacionals.

Com vas arribar a aquell grup de pioners?

Tot ve de la ràdio. Jo vaig començar fent ràdio en una emissora que estava a l’avinguda Recoder. Després vaig passar per la Cadena 13, a la Riera. En aquella època també feia cinema amateur amb un bon amic, en Jacint Fornols. Ell em va dir que hi havia un home, en Bis Lligonya, que volia fer un curset de vídeo. Aleshores el vídeo era una tecnologia nova, moderníssima, tot i que ara ens sembla absolutament obsoleta. Aquell curset va ser l’inici de tot. Van saber que a Cardedeu estaven muntant una televisió i en Bis va dir: si a Cardedeu poden muntar una tele, per què no podem muntar-ne una a Mataró? I així va començar l’aventura.

Els inicis eren precaris però la vocació periodística ja hi era.

Sí. Érem un col·lectiu cultural sense ànim de lucre, però teníem molt clar que no fèiem allò per guanyar-nos-hi la vida, sinó perquè crèiem que hi havia un buit informatiu a Mataró i que la televisió el podia cobrir. Des del primer moment vam entendre que, si ho fèiem, ho havíem de fer tan seriosament com fos possible i amb criteri periodístic. Ens miràvem molt TV3, que acabava de néixer, i també Televisió Espanyola. Volíem assemblar-nos al màxim a les televisions serioses. No volíem ser una tele de quatre amics que es reunien per fer-la petar. Volíem fer informatius amb cara i ulls.

Aquesta independència periodística s’ha mantingut?

Sí, i crec que ha estat fonamental. Ideològicament, al principi érem molt diversos. Hi havia de tot. Però això mai va ser un obstacle; al contrari. Aquesta diversitat ens va ajudar a garantir pluralitat i a donar veu a tothom. El respecte a la independència s’ha mantingut perquè aquest criteri el vam implantar des del primer dia. El portem a l’ADN.

Et jubiles tranquil respecte al futur d’aquest ADN?

Sí, em jubilo en un moment molt dolç. Hi ha hagut èpoques en què hem patit moltíssim: per la situació econòmica, per si deixaríem d’existir com a mitjà o per altres circumstàncies. Hi va haver moments en què vaig pensar que plegaria, però no hauria volgut marxar quan les coses anaven mal dades o quan la situació t’obliga. Ara me’n vaig fent la feina que m’agrada i en un moment bo. El vaixell navega bé. 

La teva veu ha estat omnipresent. Més que la imatge. 

Com que jo venia de la ràdio, de seguida vaig començar a posar veu. Hi va haver una època en què vam fer un ús i abús de la meva veu, però és que érem pocs i cadascú assumia molts rols. Durant un temps, tota la publicitat que emetíem, que era molta, la feia jo. Fins i tot m’han reconegut en una botiga només per la veu.

La duplicitat de televisions locals va ser un dels moments més delicats?

Sí. De fet n’hi va haver dues, de duplicitats fins i tot. La més recent la de l’època de Maresme Digital i nosaltres. Al final, la lògica es va acabar imposant. No tenia cap sentit anar a les rodes de premsa amb dues càmeres, dos micròfons i dos equips fent pràcticament les mateixes notícies.

Com a presentador, amb quin programa creus que molta gent t’identifica més?

Probablement amb les tertúlies. Aquelles tertúlies s’allargaven molt, a vegades fins a les dues de la matinada, i tenien moltíssima audiència. També és cert que no hi havia la competència d’ara: no hi havia xarxes socials ni tot l’ecosistema actual. L’endemà, o al cap de setmana, trobaves gent pel carrer que et comentava el que s’havia dit al programa. Tocàvem tots els temes, però crec que la gent recorda especialment la tertúlia dels savis, amb en Cuyàs i companyia.  Abans del programa anàvem a sopar al Caminetto i allà ja començava una litúrgia prèvia. 

Una de les últimes tasques que has assumit és l’arxiu. 

Amb l’arxiu he disfrutat moltíssim, perquè pràcticament ho recordo tot. Cada dia podem recuperar una notícia de fa 10, 15, 20, 30 o 40 anys. Però el més interessant no és només ensenyar-la, sinó contextualitzar-la: explicar allò que no surt a la notícia perquè la gent ho entengui.

Coneixent l’arxiu, es veuen culebrots de ciutat...

N’hi ha molts. El del Corte Inglés, evidentment, és un gran serial. Però també hi ha tot el debat sobre què s’ha de fer amb la Nacional II. També hi ha hagut els laterals de l’autopista, la prolongació de la C-32 ... Són debats que no s’han acabat mai del tot.

I ara què. Desconnectaràs?

El mode periodista no el sé desconnectar. A casa han tingut una santa paciència, sobretot en moments en què m’ha tocat estar més al capdavant del projecte. De vacances, de cap de setmana o quan fos, sempre amb el mòbil pendent, atenent trucades, pensant si s’havia de cobrir una cosa, qui hi podia anar, com ho faríem.

Com seran les primeres Santes sense tele?

Seran especials. Les vull viure, però no sé si les sabré viure com un veí qualsevol que va als actes i prou. La meva dona em diu que no vulgui viure tot allò que abans explicava anant a tot arreu, perquè tampoc cal.

T’han proposat d’entrar en política?

Sí, alguna proposta he tingut al llarg d’aquests 42 anys. No per ser alcalde, però sí per entrar en alguna llista. No diré qui ni quins, perquè n’hi ha hagut diversos. Suposo que té a veure amb el fet que mediàticament ets una persona coneguda i algú pot pensar que això pot atraure vots. Sempre he dubtat inicialment, però sabent que al final la resposta seria que no. Treballar per la teva ciutat i poder contribuir a decidir coses és molt maco, però també ha de ser molt complicat. Amb aquests 42 anys m’he guanyat un cert respecte. La gent pel carrer m’explica coses com si fos dels seus. Si entrés en política, això canviaria.

I com veus Mataró?

En un moment relativament dolç. Si comparem el Mataró actual amb el de fa 42 anys, quan pràcticament estava tot per fer, la ciutat ha evolucionat d’una manera brutal. S’ha relligat molt millor. Hi ha coses que cal acabar d’arreglar i s’hi han d’abocar molts esforços. Crec que Rocafonda i Cerdanyola necessiten actuacions urbanístiques importants. Cal esponjar, obrir espais verds i fer que s’hi visqui d’una manera més amable. Això farà que la convivència sigui més amable i que hi hagi oportunitats.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta