Quan les dones van deixar de demanar permís: l’esperit de les Jornades del 76

Hi ha moments de la història que no surten als llibres de text, però ho canvien tot. El maig de 1976, tot just mig any després de la mort de Franco, més de quatre mil dones es van reunir a Barcelona per parlar de les seves vides sense demanar permís. Les Jornades Catalanes de la Dona van ser un punt de no retorn.

Fins aleshores, el paper de les dones l’havien decidit els homes. La dictadura les havia reduït a mares, esposes o treballadores invisibles, sense autonomia legal ni social. Aquelles jornades van trencar aquest esquema. Per primera vegada, milers de dones van debatre públicament sobre feina, sexualitat, família, educació o participació política, temes que fins llavors amb prou feines es podien dir en veu alta.

Però el més important no va ser només el que es va dir, sinó qui ho deia. Obreres, mestresses de casa, estudiants, professionals, militants clandestines o veïnes sense cap etiqueta van compartir espai i experiències. Moltes van descobrir que el que els passava no era un problema individual, sinó col·lectiu. I quan el que és personal es torna polític, les coses comencen a canviar.

Aquelles dones no van esperar que ningú els regalés drets sinó que els van exigir. En un país on encara no existia el divorci legal, on els anticonceptius eren il·legals i on la discriminació laboral era habitual, parlar ja era un acte de valentia. Avui es consideren l’inici del feminisme contemporani a Catalunya i un dels primers grans exercicis de participació ciutadana de la Transició.

Des de Mataró, moltes dones van viure aquell moment amb la sensació que alguna cosa també començava a moure’s als seus barris. La ciutat, amb una forta tradició obrera, va veure com moltes veïnes vinculades al moviment associatiu i al socialisme participaven activament en la construcció de la democràcia local, sovint sense fer soroll. No sortien als diaris ni ocupaven grans càrrecs, però impulsaven associacions de barri, reclamaven escoles, transport o serveis bàsics i obrien espais de participació on abans només hi havia silenci. Aquella feina discreta va ser clau perquè la igualtat avancés també fora de les grans capitals.

Mig segle després, la Generalitat commemora aquelles jornades. És un gest necessari, però també fa pensar, què en queda, d’aquell impuls? La igualtat legal ha avançat molt, però la precarietat laboral amb rostre de dona, les bretxes salarials o el pes desigual de les cures continuen sent realitats quotidianes. La història ens recorda que els drets no desapareixen de cop, sinó que es van debilitant amb el temps.

Potser la gran lliçó del 1976 és que el canvi no va venir de dalt, sinó de baix. D’associacions de barri, grups de dones, sindicats i xarxes informals que van decidir organitzar-se. Moltes d’aquestes estructures també existien a Mataró, on el moviment veïnal va tenir un paper molt important durant la Transició.

En temps de debats crispats i eslògans fàcils, convé recordar que aquelles dones no pensaven totes igual ni seguien una sola ideologia. El que les unia era la voluntat de viure amb dignitat i autonomia. Potser per això el seu llegat encara incomoda, perquè obliga a reconèixer que la igualtat no és un regal de les institucions, sinó una conquesta social.

Per sort, a Mataró encara hi ha un moviment feminista viu que recorda l’esperit d’aquelles jornades. Teixit de Dones, que agrupa associacions molt diverses, reuneix dones amb idees, edats i realitats diferents però amb una preocupació compartida, avançar cap a una societat més justa. Cada dia 25 es concentren per llegir els noms de les dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, però també treballen durant tot l’any per visibilitzar desigualtats i crear xarxa. És la prova que, malgrat les diferències, hi ha causes capaces d’unir.

Commemorar les Jornades Catalanes de la Dona no hauria de ser només mirar enrere amb nostàlgia. Hauria de servir per preguntar-nos què significa avui ser dona en una societat que es considera igualitària, però que encara manté moltes desigualtats. I també per recordar que cap avenç és definitiu.

Fa cinquanta anys, milers de dones van deixar de demanar permís. Potser el millor homenatge és no tornar a fer-ho.