A quina escola vull portar els meus fills i filles?

A quina escola vull portar els meus fills i filles?
Sembla una pregunta innocent que tota família amb fills i filles arriba el moment en què es fa. Però darrere d’aquesta pregunta hi ha un món amagat de preinscripció escolar que se t’obre de cop i volta al davant i que pot ser molt poc amable. Acompanyeu-me un una de les moltes reflexions que es deuen haver fet al respecte.

Aterrem
Tinc clar des de fa anys que l’educació és un compromís i deure social. Ens recorda que no som només éssers individuals que ens valem per nosaltres “solets”, sinó que necessitem dels altres per créixer i, alhora, ens devem a aquesta mateixa societat la qual ens aporta i és el nostre deure preparar-nos per aportar-hi.

Això converteix l’educació en un dels principals pilars polítics. És la voluntat política la que en marca la línia, el grau de qualitat i els objectius del sistema educatiu. Entre aquests hi ha l’oferta educativa, el currículum, el pressupost que s’hi destina i tota la jerarquia estatal i de presa de decisions…

El nostre país és un exemple clamorós de la voluntat política darrere l’educació. Ens ho deixa clar Damià Bardera en el seu darrer assaig Incompetències bàsiques, on fa una llista, entre moltes d’altres reflexions, que recomano ferventment repassar, de tots els canvis de lleis orgàniques que hem viscut des del franquisme, sense comptar les lleis autonòmiques de torn.

Però aterrem a Mataró. Quin paper juga el nostre Ajuntament en el pla educatiu local?

La zona única divisòria

Mataró no s’escapa d’aquesta dinàmica. Darrere del model educatiu municipal i les decisions que pot prendre el nostre Ajuntament, també hi ha una decisió i interès polític en l’educació. En aquest cas, el consistori no pot incidir en les lleis orgàniques, ni en la modificació curricular de la Generalitat, però sí que té potestat en altres àmbits on pot condicionar políticament com és en l’oferta educativa i el seu model d’accés.

Si heu arribat fins aquí, famílies, ja sabeu que vaig directe a parlar de la maleïda “zona única escolar”. Un model que l’Ajuntament de Mataró (PSC) defensa des de fa anys en pro d’una major inclusió social dins la ciutat per acabar amb el què ells anomenen ghettos (no em posaré a opinar sobre l’ús d’aquesta terminologia). Però una cosa és el què es diu i l’altra les intencions que hi ha darrere les decisions. Què es vol mostrar o amagar. L’evidència és que els resultats no sempre coincideixen amb el què s'ha venut. I, finalment, la lectura partidista que se’n fa amb les dades seleccionades que interessen per justificar el model aplicat. Tot això, fent creure a la població que qui pren la decisió final d’escollir el centre on portar els seus fills i filles la fan les famílies lliurement. Qui ha viscut o viurà el procés sabrà que no és cert de primera mà.

Gestió burocràtica i autogestió emocional

Anem pas a pas, que això necessita d’una bona estona per anar païnt tot un procés de preinscripció que s’inicia a principis d’any i que culmina a finals de maig-juny. Bé, a algunes famílies això se’ls hi allargarà fins al setembre. Utilitzo el verb pair perquè no és fàcil gestionar tots els nervis, inseguretats i frustracions que se senten durant tot el procés. Ben bé que tens la sensació d’estar competint amb la resta de famílies i amb les quals empatitzes perquè estan patint, amb major o menor mesura, el mateix que tu. Però, al mateix temps, ets conscient que podeu estar desitjant anar al mateix centre i que això rebaixa les possibilitats de que el teu fill o filla entri allà on voldríeu.

Et veus obligat a seure hores amb la teva parella per idear una estratègia per ordenar la petició d’escoles on teniu més possiblitats de portar-hi el fill/a. Vas al màxim de portes obertes, hipotecant tardes i, fins i tot, caps de setmana, amb la logística familiar que això suposa. Llegeixes PEC’s, parles amb famílies i les seves experiències, sents rumors, hi entren en joc prejudicis que són difícils de deixar de banda, tens en compte la disponibilitat i distància dels avis si els tens disponibles i, per afegir-hi més emoció, pocs dies abans de l’oferta de places i amb les portes obertes ja fetes, anuncien tancaments de línies (ja hi arribarem més endavant). Llavors toca anar a concentracions i manifestacions per defensar l’escola pública (aquella que és l’encarregada principal de vetllar per la inclusió i la diversitat en la nostra ciutat) i l’única que ha rebut retallades de línies durant l'última dècada.

El factor sort i els seus efectes

Però al final, tot es resumeix a un sorteig de preinscripció. Un número de tall a nivell de tot Catalunya, però que a Mataró és especialment determinant per la maleïda zona única. Mireu el número que teniu i comenceu a especular. Hi ha qui respira alleugerit, hi ha qui després de que surtin les llistes ordenades pels punts (NEE-NESE, germans al centre…), ja pot estar més tranquil perquè no estaven segurs dels seus càlculs previs. Poden respirar tranquils. Han entrat a la primera opció. El PSC defensa aquest model justificant que el 85% de les famílies entren a la seva primera opció. Que això és un model d’èxit a imitar.

Però en aquesta dada, real però interessada, no s’hi explica que gran part d’aquestes famílies no posen com a primera opció l’escola que més els agradaria portar el seu fill/a. L’oferta educativa no està equilibrada ni ben repartida, les places són limitades i te la jugues a un sorteig. Les famílies fan càbales calculant les probabilitats d’èxit i escullen l’escola on tenen més opcions d’entrar, no la que més els hi agrada en moltes ocasions. Perquè qui se la juga o per conciliació es veu obligat a posar com a primera opció un centre d’alta demanda (sí, n’hi ha d’alta i de baixa i això hauria de ser una senyal d’alarma social i d’error greu del model), sap que només té una carta. Si el sorteig no acompanya, es pot veure obligat a anar a parar lluny de casa, amb totes les conseqüències que això pot tenir per a una família i els propers 9 anys: mala conciliació familiar i laboral; costos extres en desplaçaments; necessitats de serveis extres de menjador, acollida i extraescolars. I tot això, no és gratis. Aquí també hi entra el capital econòmic i social. Vaja, el poder adquisitiu de la família afectada per afrontar els sobrecostos i la xarxa de persones disponibles per ajudar a fer menys pesada la mala conciliació i que poden acompanyar i recollir les criatures (avis i àvies, oncles i tietes, amics i amigues, cangurs…). Si tens això, pots ensortir-te’n, però és un desgast molt important que s’allargarà durant els propers 9 anys com a mínim i no totes les famílies tenen aquest capital social i econòmic. Aquesta selecció també determinarà on aniran la resta dels teus fills, cosa que pot implicar 12, 14, 16 anys en un mateix centre. Entendreu que s’ha de pensar molt bé.

Les famílies s’hi juguen, ens hi juguem molt. D’aquí els nervis, inseguretats i frustracions de les què us parlava i que condiciona una tria que, amb tots aquests condicionants, no és lliure del tot. Et fan sentir que esculls, però no és del tot cert.

Qüestió d’oferta i demanda

Ara centrem-nos en la oferta: què ens ofereix Mataró? La nostra ciutat té una gran oferta educativa. Només cal veure la quantitat de gegants, gegantes i gegantons que es reuneixen gairebé cada cap de setmana per a fer cercaviles, festes d’escoles, de barris, acompanyant caminades, per motius solidaris... La Gegantada i Sant Jordi en són els dos moments àlgids. Ho dic, perquè la gran majoria d’aquests gegants són d’escoles públiques i concertades. I aquí veiem la primera gran divisió de l’oferta: escoles públiques i escoles concertades.

Hi ha dos possibles lectures a fer (bé, segur que n’hi ha més, però això és un article d’opinió): ens podem fixar en el número de centres educatius que oferten infantil i primària, 19 de públics i 13 de concertats; o en el nombre de places que s’ofereixen en total, 536 de públiques i 500 de concertades per el curs passat (2025-26). A la primera lectura guanya la pública per golejada. Però si ens fixem en la segona veiem que, realment, la oferta de places és de gairebé el 50-50 entre pública i concertada.

La ordinarietat d’uns 30 punts desiguals

Quin títol més enrevessat. A partir d’aquí, comencen una espècie de “jocs de la fam”,
si em permeteu l’exageració. Però no tothom juga amb igualtat de condicions. Ull, aquí no poso en qüestió la prioritat segons les Necessitats Educatives Especials (NEE), les Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE) i totes les seves tipologies i els germans ja en el centre. Parlo d’aquelles famílies amb 30 punts, la gran majoria de famílies. Les que s’anomenen ordinàries. Pels “dummies”, 30 punts són els que té un infant per estar empadronat a Mataró. Com que tot Mataró és una zona única, tenir 30 punts és com pràcticament no tenir-ne.

Us podeu imaginar que les persones de fora de Mataró que volen venir cap aquí gairebé queden eliminades de l’equació des de bon començament. Moltes es veuen obligades a demanar un centre de molt baixa demanda que potser no s’adequa a les seves necessitats reals, però que és la manera d’assegurar el tret i entrar a una escola de la ciutat on hi treballa algun dels dos progenitors.

Tornem a les famílies ordinàries amb 30 punts. Us podeu imaginar la diversitat de famílies que hi ha dins d’aquest sac i amb casuístiques de les més diverses que no es tenen en compte, si més no, no totes, tot i que n’hi ha que de manera no explícita sí que es tenen en compte. Parlo del capital econòmic i social. Però, sobretot, l’econòmic.

El poder adquisitiu de la família que es troba davant del dilema d’haver d’escollir centre educatiu, pot determinar l’accés a més o menys oferta educativa. La família que s’ho pot permetre farà entrar dins del seu excel d’escoles (sí, moltes famílies hem fet excels completíssims que podrien ser l’enveja de moltes empreses de logística) el 100% de l’oferta educativa de la ciutat. Poden posar a la llista tots els centres de la ciutat si n’és la seva voluntat. Però aquelles que no s’ho poden permetre, o que per principis creuen en el model públic, només opten a escollir entre el 50% de l’oferta de places. Això ja genera desigualtat d’oportunitats educatives, tot i que no és garantia d’èxit. Recordeu que al final, és un sorteig, i que les famílies que opten per la concertada també es troben amb centres d’alta i baixa demanda i se la juguen a no entrar allà on volen. Però tenen més d’on triar.

Recalco la diferència entre centres d’alta i baixa demanda perquè, siguin públics o concertats, no tots disposen dels mateixos recursos, infraestructures, ofertes educatives, projectes… Escollir-ne un o l’altre pot determinar que els teus fills tinguin més optatives a escollir, un estudi de gravació o un gimnàs més ben equipat, més o menys ombra al pati, calefacció a l’hivern i ventiladors a l’estiu, un edifici sencer o barracons… I crec que és més greu en el cas públic, on la lògica ens hauria de dir que tots els haurien d’oferir la mateixa qualitat a tots els nivells. Evidentment, no poso en dubte el nivell dels professionals.

Del centre a la perifèria: geopolítica barata de Mataró
Aquesta situació en algunes zones de Mataró és clau, com ara en el Centre. Si no em fallen els càlculs, i tenint com a referència l’Ajuntament i els quatre punts cardinals de la Riera per delimitar el “Centre”, hi trobem 6 centres concertats (Balmes, Valldemia, Escola Pia, Cor de Maria, M.D. Lourdes i la Coma) per 1 de públic (Angeleta Ferrer) i a molt estirar hi podríem incloure l’Anxaneta i el Joan Coromines.

Refresco la memòria als que us hagueu pogut perdre pel què fa l’objectiu de la zona única que és fer de Mataró una ciutat més inclusiva i sense ghettos escolars.

A mesura que ens allunyem del Centre, la proporció canvia havent-hi més oferta de centres públics comparant-ho amb els concertats. Vaja, que qui viu al Centre i vol optar per la conciliació familiar i tenir el centre educatiu prop de casa (com seria ideal en la majoria dels casos i penso que la millor escola hauria de ser la del costat de casa), o està disposat i pot pagar una escola concertada o se l’ha de jugar a entrar a una de les altres tres, sabent que són centres d’alta demanda i que hi ha moltes probabilitats de quedar-se’n fora. Això també descarta a totes aquelles famílies que no estan disposades a pagar més per l’educació dels seus fills o que no creuen en el model concertat, o que són de fora del centre però que els hi pot interessar portar-hi els fills per temes de conciliació familiar i laboral.

La qüestió és que volent tenir l’escola a prop, qui pot pagar-la pot no haver-se de moure del Centre, qui no pot i necessita l’escola aprop, descarta la zona del Centre per anar-hi a viure. Això també contribueix, entre molts altres motius que van més enllà de l’àmbit de l’oferta educativa, a la gentrificació del centre, on hi trobem les rentes més altes, creant un “ghetto” de rendes altes que els hi pot costar més anar als barris i que els dels barris hi puguin accedir.

No aprofundiré molt en el tema de l’habitatge perquè obrir aquest meló suposaria uns quants articles més, tot i que és un problema immens, que va en augment a la nostra ciutat i que condiciona a moltes famílies de Mataró donant-los menys llibertat d’elecció i conciliació familiar i laboral. Evidentment, aquestes es veuran relegades a no poder moure’s dels barris amb els preus més baixos i acceptar l’oferta que tinguin més propera sense poder-se ni plantejar altres opcions.

Una manera de revertir la situació i obrir les portes a la gent de la perifèria al centre (més enllà dels infants NEE i NESE que tenen plaça reservada per conveni dins les concertades) i potenciar la inclusivitat i la mescla, seria augmentar l’oferta de centres públics al Centre, i aquí sí que hi podria portar la iniciativa l’Ajuntament davant la Generalitat. Perquè la gent que no disposa d’aquestes rendes o no està disposada a pagar una concertada i no entra a la única pública del centre, sí que es veu obligada a mirar cap “enfora”, més enllà de l’Eixample, passades les rondes.

Bé, ja he fet el salt a la perifèria. Generalment, és on hi trobem les rendes més baixes, malgrat que també hi ha de tot, com a tot arreu. Però sí que la tendència pot ser menys propensa a poder optar a tota l’oferta educativa i accedir a concertades, per això n’hi ha menys també i concentrades en pocs barris: Cerdanyola, la Llàntia, els Molins i Rocafonda. Mentre que les famílies dels barris del Palau, l’Havana, l’Escorxador, Cirera, Via Europa, Vista Alegre, Peramàs i el Pla d’en Boet només hi tenen oferta pública. Oblidava el Meritxell, però es tracta d’una urbanització de cases unifamiliars on l’usual és haver-s’hi de desplaçar amb cotxe. Això fa que l’accés encara sigui més limitat i creï un efecte bombolla on la inclusivitat i la mescla siguin complicades d’aconseguir. Potser ja és l’objectiu que busca: ser un centre allunyat de la resta de la dinàmica de la ciutat.

Tenint en compte que les famílies, majoritàriament, el què busquen és la combinació ideal entre el projecte de l’escola i la proximitat, veiem que la gent dels barris que no té de mitjana tanta capacitat adquisitiva i de moviment, es veu obligada a reduir les seves opcions. En cas de no aconseguir la primera opció, famílies ordinàries es veuen obligades a portar els seus fills a l’altra punta de Mataró. Aquelles que han aconseguit entrar a la primera, han aconseguit la proximitat, però s’han vist separades d’aquelles famílies ordinàries amb més capacitat adquisitiva que han mirat d’assegurar el tret apostant per la concertada més propera. Altra vegada, segregació inter i intra barris.

El fantasma de la zona única.

Tinc la sensació que començo a donar voltes en el mateix. Ara quan passejo per Mataró m’acompanya el fantasma de la zona única escolar, a mí i a algunes famílies més. Crec que algunes s’hi sumaran un cop comenci el procés d’aquest curs.

Fixeu-vos que durant tota la reflexió he tingut ben poc en compte els projectes educatius de cada centre, perquè, per desgràcia, no són del tot determinants. Tampoc vull posar-me a analitzar la seva coherència i viabilitat pedagògica, perquè això ja no és competència de l’Ajuntament, sinó de la Generalitat. Seria un altre gran debat a escala autonòmica els decrets de plantilles i de direccions i el nou currículum, si també estan aconseguint el què diuen voler aconseguir referent a la inclusió.

La davallada de la natalitat

La tendència de les darreres dècades en el nostre país és la de la disminució de la natalitat. Només cal seguir l’evolució de la piràmide de població per entendre que estem en una dinàmica regressiva típica dels països “desenvolupats”. Si ha aguantat més o menys estable és gràcies a la migració que ha arribat d’altres llocs de l’estat, d’Europa, el nord d’Àfrica i Amèrica Llatina. Ja fa anys que es veu a venir aquesta tendència, i el darrer curs 2025-26 ha coincidit amb l’entrada a I3 de la generació del 2022, on la natalitat va ser especialment baixa. L’Ajuntament ha tingut 3 anys per preveure la situació i posar-hi fil a l’agulla, però les decisions han vingut a corre-cuita.

Comencen les retallades

Les portes obertes havien començat durant el febrer. Les escoles públiques i concertades es veuen amb l’obligació de competir i vendre el seu producte (com si l'educació hagués de ser una mercaderia): unes per mantenir la cartera de clients i el concert actiu; les altres per por a veure com l’administració els hi escapça una línia que podria posar en perill tot el seu projecte si no omplen les places amb primeres opcions.

A finals de febrer, arriba la notícia que la intenció de la Generalitat, conjuntament amb l’Ajuntament, és la de retallar una de les dues línies de les que ofertaven l’Escola Rocafonda i una altra del Camí del Mig. Canvien les normes havent començat el partit, si em permeteu el símil futbolístic. Les escoles ja havien programat les seves portes obertes (i el curs vinent) amb la oferta inicial. Moltes famílies ja havien anat a visitar les dues escoles, però al cap d’uns dies el què han vist ja no valia.

Les mobilitzacions i la implicació de les AFA’s van ser admirables. Davant del Ple de l'Ajuntament es va reivindicar la necessitat de mantenir obertes les dues línies. L’esforç semblava en va, i només un rumor mantenia oberta la possibilitat de que el Camí del Mig mantingués la línia. El què no sabíem era a costa de què.

La teoria, fent una mica de busseig dins les diferents lleis educatives, diu que la concertada ha de ser complementària a l’oferta pública, però amb decisions com aquestes, sembla una mica evident que és més fàcil tancar línies públiques, malgrat la demanda de places molt baixa d'algunes concertades. Aquest inici de curs, unes quantes AFA ho han deixat palès en el manifest que es va entregar als Serveis Territorials queixant-se d’això i de la maleïda zona única.

Finalment, es va tancar una línia a Rocafonda i una altra a l’Escola Antonio Machado, que després de ser durant anys un centre d’alta demanda, les inscripcions en primera opció no han estat les mateixes de sempre i ho han pagat amb una línia que compromet el projecte pedagògic del centre. S’ha de dir que qui va prendre la decisió no va tenir en compte a totes les famílies que havien escollit el Machado en segona, tercera i fins a quarta opció, amb les quals haguessin omplert la línia. Algunes d’aquestes famílies han acabat en centres concertats.

Vull recordar les dues línies públiques de 1r d’ESO retallades al Thos i Codina i al Miquel Biada. Ja podeu veure que el pas a secundària també pot ser dramàtic.

La singularitat d’alguns ordinaris com a factor de canvi

Els darrers cursos, algunes famílies en situació ordinària han intentat crear grups singulars que aposten per entrar a centres d’alta complexitat i amb baixa demanda dins l’oferta pública. Quins són els motius i què pretenen aconseguir?

Abans he comentat que no tots els centres disposen dels mateixos recursos. Aquells centres que es troben en barris amb realitats socioeconòmiques més desafavorides, veuen afectades les seves activitats i ofertes. Les famílies no es poden permetre colònies cada any o excursions que pugin gaire de preu. Les feines no permeten una bona conciliació i disminueix la participació i implicació de les famílies amb l’escola.

Un element de mesura pot ser el nombre de socis dins de l’AFA. Aquest determina la disponibilitat de famílies disposades a arremangar-se pel centre, a participar de les activitats, a gestionar els espais no lectius (permanències, menjador, extraescolars…) i a protestar davant de qui faci falta per garantir una educació de qualitat, unes bones infraestructures i fer tota la pressió que es pugui.

Els grups singulars tenen l’objectiu, a més, d’assegurar-se unes places reservades al centre i no patir pel sorteig, equilibrar el nivell socioeconòmic, augmentar el nombre de famílies implicades a l’AFA i al Consell Escolar del Centre, augmentar la inclusió i la barreja per evitar que un centre es torni en un “ghetto”, trencar la mala fama infundada d’alguns centres per a què els següents cursos més famílies en situació ordinària es plantegin posar-la com a primera opció… És una mesura des de baix i feta pels de baix que pot compensar el despropòsit de la zona única.

Un exemple és el què va viure fa dos cursos l’Escola Germanes Bertomeu. Però hi hagut casos d’intents de fer grups singulars que han acabat en fracàs per l’ambigüitat del procés de petició i la manca de concreció en els terminis per part dels Serveis Territorials, que han fet impossible tirar-los endavant quan hi havia famílies disposades a fer-ho possible. A hores d’ara no entenc perquè s’hi posen traves quan és una via ràpida i més eficaç per a treballar la inclusió educativa a la ciutat que no pas el model de zona única.

Animo a les famílies que aquest curs us plantegeu aquesta possibilitat que anticipeu els moviments, que informeu aviat de les vostres intencions a Inspecció, als Serveis Territorials i a les direccions del centre que us interessa. No espereu a què acabin les portes obertes, perquè la seva programació no ajuda. Sembla que l’Ajuntament ha mogut fitxa hi ha començat a promocionar els Grups Singulars per aquest curs vinent, però cal que tingueu en compte que les famílies que us ho plantegeu haureu de fer les peticions abans del dia 30 de gener i sense haver tingut accés a totes les portes obertes, que s’iniciaran, aproximadament, a mitjans de febrer. Això fa perdre el potencial dels pocs moments bonics del procés per les sinergies que pots crear amb les famílies que et trobes durant aquest mes una vegada i una altra. Això seria molt útil per a crear grups singulars, però com he dit abans, te’ls fan fer abans i et perds conèixer famílies que poden estar en el mateix punt que la teva i amb les quals us animaríeu. És una mesura que no acaba de solucionar el problema. Ja que fer-ho sense haver fet les portes obertes pot desincentivar.

Portes obertes

Alerta, famílies! Durant aquest mes i mig podeu deixar de pagar el gimnàs perquè fotreu quilòmetres.

Les portes obertes d’escoles solen ser entre el febrer i el març. Les escoles les preparen a consciència. En principi hauria de ser quelcom que només hauria de preocupar a les ofertes privades i concertades, però ja heu pogut veure que els centres públics s’hi juguen mantenir les seves línies. Així que tothom hi posa els cinc sentits perquè s’hi juguen molt.

La qüestió és que en aquest breu lapse de temps, que sus pot fer etern, intentareu visitar el màxim de centres possibles, fins i tot, i fruit de les inseguretats generades, visitareu centres que ni us havíeu plantejat en un inici. La recomanació és que en mireu tants com pugueu, però, per altra banda, heu de ser conscients de que el sorteig mana. Així que, possiblement, arribeu a la reflexió que heu de fer una estratègia en l’ordre de petició per intentar tenir més possibilitats d’entrar a un lloc que us interessi. Oblideu-vos de fer una desiderata segons l’ordre de preferència per gust.

L’altra fet és que els horaris de visita no quadren sempre. Haureu de fer un tetris de portes obertes, combinant dies laborables i caps de setmana, es poden solapar dos centres el mateix matí, en alguns us hi heu d’apuntar, d’altres no… No és fàcil. No sé fins a quin punt hi ha una coordinació municipal lògica.

Més enllà d’això, tingueu clar que el procés d’inscripció comença gairebé l’endemà mateix de l’última porta oberta. Els “jocs de la fam” de la preinscripció. El marge de moviment és petit i molt solitari, per molt que siguin centenars de famílies en la mateixa situació.

Volem acabar amb la segregació?

Digueu-me ingenu, però crec que tinc una fòrmula. Segurament n’hi ha d’altres, però aquesta és la que marca l’horitzó del meu entendre: la millor escola és la del costat de casa.

Hi ha altres ofertes públiques que no posen en qüestió aquest fet. Tu no esculls el CAP, se t’assigna per zona. No esculls el Centre Electoral, també se t’assigna. Perquè de primeres, es sobreentén (tot i que no és sempre així), que tots els centres estan dotats de les mateixes prestacions i recursos, fent-los els millors per a tu i pels del teu entorn. Que és igual el teu nivell socioeconòmic, tothom va allà mateix i se’l tracta igual. Siguis ric o pobre, parlis una llengua materna o una altra, allà seràs atès. La teoria ens diu que això obliga a la interacció entre tots els ciutadans, que en fomenta la cohesió i la inclusió, ja que tots ells gaudeixen, volen protegir i millorar el servei. L’escenari actual necessita de col·laboració amb les entitats concertades perquè l’Administració no pot assumir el cost, però el camí cap a la inclusió ens porta a tenir la millor escola al costat de casa, de qualitat, gratuïta i cohesionadora. On tothom vetlla perquè funcioni, on es lluita per dotar-la dels millors recursos, on es barreja tota la diversitat i es fa una reproducció en miniatura de la nostra societat per fer-la més justa i solidària. La millor escola és la que no et qüestiones perquè saps que és excel·lent gràcies a totes i tots. Així sí que acabarem amb els “ghettos” i la segregació escolar. Volem? Espero que l’evolució del “Pacte Local per la inclusió i l’equitat educativa” avanci cap aquí.