Ramón Morales, el pastisser de la Rosaga que no va poder ser

Ramón Morales Morago (Daimiel, Ciudad Real, 1951) fa algunes setmanes que està corregint les proves d'impremta del llibre de la seva autobiografia "Surcos de mis memorias". Es publicarà al gener. Vitalista com és i infatigable, mai no es cansa. Porta anys vinculat a entitats memorialistes i enguany ja porta vàries xerrades a la presó de Mataró, a la presó Model de Barcelona i també a la porta de la Comissaria de Via Laietana reivindicant, juntament amb altres persones i entitats, per tal que un dels focus més importants de tortura durant la dictadura sigui un espai de memòria democràtica.

Ramón, per què aquest afany divulgatiu?

Per raons òbvies per a mi i per a molts de la meva generació i de la nostra trajectòria de militància tant a Comissions Obreres (CCOO) com al partit dels comunistes, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). No només tractem de reivindicar que la democràcia, imperfecta com es pot constatar amb la casta de la noblesa judicial de les togues, no la va portar el rei corrupte de la mà del dictador, sinó que es va guanyar als carrers, amb molta lluita i sofriment. A nosaltres no ens va portar la democràcia cap exèrcit com a l'Europa occidental. Molts "niñatos" d'extrema dreta reivindiquen la figura de Franco amb les seves banderes amb l'àliga; molts poden ser fills de papà, però n'hi ha de classe treballadora desenganyats pel grau de desigualtat existent al nostre país. S'han quedat hipnotitzats pel franquisme per ignorància, i cal lluitar contra això sempre que es pugui. A banda d'això, m'amoïna molt la xenofòbia de l'extrema dreta, tant espanyola, que ja coneixíem, i ara la catalana que, impúdicament, ha utilitzat l'independentisme de forma tramposa. 

Els que hem tingut l'oportunitat de llegir fragments del teu llibre constatem que et mous en quatre escenaris ben diferenciats.

Sí, el primer escenari és Daimiel, on vaig néixer i viure fins als catorze anys; després, Mataró. Més tard, durant l'exili, a Béziers (sud de França); i, finalment, Dosrius, on resideixo des de fa trenta-set anys.

Vas començar molt jove, oi?

Sí. De fet, abans d'arribar a Mataró, al meu poble, Daimiel, jo ja tenia consciència que formava part dels perdedors, doncs a la meva família hi havia molts represaliats. Ja vivíem en carn pròpia la repressió i patíem la fam de les famílies humils. En aquest escenari, com tu dius, intento retre homenatge a la meva família, a la meva mare, que va haver de cuidar d'una família nombrosa. De qui parlo més, però, és del meu pare, que va ser també des de la meva infantesa de primogènit, més que un pare "normal"; era un company: de feina i de militància. I ho faig expressament per reivindicar el terme de "gañán". Aquesta paraula normalment s'ha emprat per designar una persona sense modals i rústica. Doncs no, el meu pare deia amb orgull que ell era "gañán", nom que representa millor el proletariat agrícola més autèntic, la persona que ha de saber fer de tot per sobreviure en un ambient de precarietat laboral.

O sigui que tu ja venies format ideològicament.

No ben bé. Quan tenia catorze anys el meu pare em va dir que ja era prou gran i si pensava treballar com ell. I jo tenia clar que no, perquè ell va morir molt jove de tant treballar, primer al camp, i després aquí, on va ser destacat dirigent de les CCOO de la construcció.

Vas venir tu sol a Mataró?

Efectivament. Vaig ser el primer en emigrar de la meva família. És cert que tenia parents al barri de Cerdanyola, i llavors vaig escriure al meu oncle Vicente i a la meva tia Juana. Vaig arribar i als pocs dies ja estava treballant al Forn Maresme del carrer Biada. Això va ser el gener de 1965.

Com va ser aquest primer temps? 

Van ser deu mesos. De seguida vaig començar a entendre el català. El propietari era Nicanor Just, que va tenir la idea de contractar un oficial de bolleria de Llucmajor, de Palma de Mallorca, per fer l'autèntica ensaïmada mallorquina. Era Toni Salva, franquista i ex combatent, també íntim amic de Mariano Isasi Gordon, delegat de cultura de la Falange. He de dir que, tot i ser contrari a les meves idees, no era mala persona, doncs s'esmerava amb tots els aprenents per ensenyar-nos l'ofici i, si es complicava la feina, ens ajudava.

Aquest va ser el teu primer ofici a Mataró. Ho dic perquè en les teves memòries sembla que siguis l'home dels mil oficis.

Quin remei! Va ser per necessitat. Haig de dir que a mi m'agradava molt la bolleria i la rebosteria. I crec que hauria pogut ser un bon pastisser. Fins i tot mentre treballava al Forn en algun moment vaig treballar en altres pastisseries per perfeccionar el meu ofici.

I doncs, què va passar?

Vaig prendre la decisió de canviar de feina per contactar amb el màxim nombre possible de joves, així va ser com vaig començar a treballar a Cartonajes Mas durant un parell de mesos. Després, en una altra fàbrica on em vaig cremar la mà. A principis de 1966 em van donar l'alta de la cremada i, passant per davant de la porta del Forn Maresme, l'encarregat em va convèncer per tornar al meu antic lloc de feina amb el mallorquí ex combatent. No m'ho vaig pensar dos cops i vaig tornar a fer ensaïmades. A sobre, em van assignar la categoria d'"aprenent de primera".

Arribem a l'any 1969, un any assenyalat per a tu.

Doncs sí. El 29 de gener de 1969 es va decretar l'estat d'excepció i llavors la repressió i la brutalitat de la policia es va multiplicar. Van detenir molta gent. A Mataró, onze homes i dues dones. Vam estar entre dotze i tretze dies detinguts. Els objectius seus van ser les Comissions Obreres Juvenils, el PSUC i la Joventut Comunista (JCC). El dia 8 de febrer vam convocar una manifestació llampec amb pancarta inclosa davant l'Escola de Formació Professional Miquel Biada. Érem uns trenta joves i ens vam enfrontar a Mariano Isasi, cap de la Falange, i la policia fins i tot va arribar a disparar quan fugíem... Després van venir les tortures, la presó...

I tot això va tenir repercussió a la feina?

Quan vaig sortir en llibertat vaig ser admès al Forn Maresme. No tots els detinguts van poder tornar a la seva feina, ja que moltes patronals no et tornaven a contractar: et despatxaven si detectaven que eres de CCOO, t'amenaçaven amb trucar la policia o la Guàrdia Civil, et "perdonaven la vida" d'alguna manera.

T'has assabentat que la pastisseria Rosaga tanca les seves portes? T'ho pregunto perquè en les teves memòries l'esmentes més d'una desena de vegades.

Sí que ho sé, sí. Jo vaig continuar treballant al Forn Maresme, fins que vam fer una acció al cinema Cerdanyola per protestar contra la guerra del Vietnam. Projectaven un film fastigós, "Boinas verdes", d'apologia de la invasió colonial. A resultes d'això ens volien detenir a tres companys, jo entre ells. Ens vam haver d'amagar a Barcelona. L'encarregat de traslladar-nos d'un en un va ser Xavier Cateura amb el seu Seat 600. En tornar, vaig tornar al Forn Maresme, que havia canviat de propietari. Ja va ser el darrer cop. Vaig anar a treballar a la fàbrica Enric, on es feien mitges, i també a la pastisseria Rosaga, alternant dissabtes i diumenges. Vaig anar a parar a La Rosaga gràcies a un funcionari que vaig conèixer a la presó Model de Barcelona. Era el pare de José... Va resultar que durant l'estada a la presó era hivern i feia molt fred; a més, hi havia una finestra sense vidres que tapàvem amb un cartró que ens va proporcionar aquest funcionari. Va ser ell qui em va proposar que anés a treballar a la pastisseria del seu fill. D'aquesta manera, si no em sortia cap feina, almenys en tenia durant els festius, i alguns dissabtes i diumenges continuava anant a la Rosaga. José, fill d'Emilio, que era qui portava el negoci, em va comminar a que deixés l'esclavitud de jornaler del camp i m'anés amb ell, doncs em donaria treball diari. Jo llavors estava molt cremat, sense feina fixa, etc. Així que no m'ho vaig pensar gaire. Treballava dissabtes i diumenges fins al migdia, tenia festa els dilluns i tres tardes a la setmana. Aquest horari em permetia poder seguir dedicant-me a les tasques de la Joventut Comunista de Mataró, de què era responsable.

​Per la manera que ho dius sembla que sí que t'agradava aquesta feina.

Sense ser vanitós crec que tenia aptituds. Fins que no vaig arribar a la Rosaga no vaig conèixer les exquisideses de la rebosteria, la massa de pasta de full a base de plecs per peces grans i petites, pasta seca o de té, masses batudes per a pastissos, melindros, magdalenes... En fi, tot això era obra de José Fernández, mestre pastisser, bomboner i xocolater inigualable. Ell va saber donar les millors dolçors a molts mataronins durant més de mig segle. Va ser deixeble de Miracle i ja només en queden pocs, com ara Ángel Herranz, de la pastisseria Maica a l'avinguda Perú o la pastisseria Roser de José Luis, al carrer Doctor Samsó d'Argentona.

Però el camí es va torçar?

La vida et dóna sorpreses. El maleït dia de l'1 de juny de 1972 es va produir un incendi provocat per membres d'un partit fantasma, infiltrat per la policia, el "Partit Comunista Proletari". Era la fàbrica Sans S.A. (després "Abanderado"). La policia ens va inculpar als germans Morales, també als advocats laboralistes Albert Fina, Montserrat Avilés i al dirigent de CCOO José Luis López Bulla. El dia 2 de juny de 1972 la Guàrdia Civil va intentar detenir-me mentre treballava a la pastisseria, però no ho van aconseguir. Era la quarta i última vegada que intentaven fer-ho. Gràcies a l'alerta de José vaig aconseguir pujar al domicili particular i arribar a la terrassa, i des d'allà vaig saltar a una altra terrassa. I així per vàries cases, fins que vaig arribar al carrer Burriac. Em vaig topar amb una dona i li vaig donar un ensurt de mort: "usted perdone señora, trabajo en la pastelería, me he caído del terrado y me voy por aquí", li vaig dir. Sembla de pel·lícula, però va ser així. Aquí és on comença una altra part de la història, un nou inici en la meva vida i en la d'en Pablo, el meu germà, provocat per una operació de terrorisme d'Estat ja coneguda. Aquells jutges franquistes del Tribunal d'Ordre Públic (TOP) són de la mateixa casta i sovint de la mateixa família que els aristòcrates de la toga que intenten, amb el seu lawfare de manual, cometre un cop d'estat "tou". Esperem que no se'n surtin amb la seva.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta