Manuel Mas signa l'article d'opinió "La Reacció i com lluitar-hi"
Manuel Mas signa l'article d'opinió "La Reacció i com lluitar-hi"

La Reacció i com lluitar-hi

L'exalcalde de Mataró Manuel Mas obre l'enfocament envers el món d'avui i recomana, en aquest article, d'encarar amb noves mirades i eines els reptes globals que s'enfronten

Un nou fantasma recorre el Món: La Reacció.

Davant els canvis profunds que estan tenint lloc a la Humanitat en el que portem de segle XXI (una quarta part ja) que es venien covant d’abans, hi ha arreu una creixent reacció. Fa por el futur i es vol aturar, cosa per altra banda impossible. Les societats van canviant constantment -potser ara d’una forma exponencial- mercès als avenços tecnològics. Molta gent veu moure’s el sol sota els seus peus, o s’ho pensa, i en lloc d’adaptar-se a aquesta singularitat pretenen que la Terra (o el lloc on viuen ells) no es mogui o fins i to que vagi endarrere idealitzant temps passats, que per cert, d’ideals no en tenen res: guerres, malalties, fam, morts. Els quatre genets de l’Apocalipsi.

És l’Amèrica de Trump que diu al món, des de la seva posició de força econòmica, política i militar, com ha de comportar-se i contenir-se. La Xina per altres procediments més subrepticis (recorda l’era Meiji del Japó) s’erigeix com una alternativa plausible als ulls de molta gent: mà de ferro amb guants de seda. La proposta d’Europa, ben escarmentada pels seus conflictes sagnants dels segles XIX i XX, d’oferir al món el seu model basat en el diàleg, la multi lateralitat, els drets humans, la democràcia, està contra les cordes entre les dues forces gegantines i llastrada per les seves contradiccions internes. No cal oblidar aquí el paper que vol tenir el país més gran del món en extensió i probablement recursos: Rússia; el que també vol tenir el país més poblat del món: la Índia; el que volen tenir els països emergents que pugen amb força: el Brasil, Nigèria,...

La política endegada per la nova administració Tramp als USA, sense rubor, explícitament és esgarrifosa, i molt respecte a Europa. Però, nogensmenys, és la continuació de la seva història com a Estat. Unes comunitats de gent diversa que fa poc temps fugien de persecucions polítiques o religioses (el Mayflowwer); de les guerres endèmiques que patien o provocaven ells mateixos al Vell Continent; de la fam i la misèria (Irlanda, Suècia, Itàlia,...) i que s’apropien d’un vast territori foragitant violentament als seus ocupants indígenes (al igual que ara veiem a Gaza) que hi eren des de l’alba dels temps: la “conquesta de l’Oest”, les guerres índies, l’annexió o la compra d’amples territoris provinents d’altres ocupants colonials (Mèxic, Alaska), la doctrina Monroe, ..., Vietnam et al.

Ara, giren l’esquena a l’Aliança Transatlàntica ,  que amb la sang que van donar els seus fills havia deslliurat i protegit Europa de d’angoixoses tiranies i obsessions mil·lenaristes i racistes. D’entrada benèvolament. Sí, però després s’ho van cobrar amb escreix. Deixen a l’estacada i posen als peus dels cavalls dels nous depredadors als seus antics aliats fent-se enrere dels pactes defensius que havien signat. Que s’espavilin, diuen. Per ells el “pollastre”!

A casa nostra tornen amb força els carlins: Déu, Pàtria i Furs, davant d’una societat laica, barrejada i moderna. La força de la reacció és gran però crec que la situació actual de la nostra societat és imparable. Anem cap a una altra societat es vulgui o no. Com farem anar l’economia sinó? Pretenem viure en la “vella societat” de costums i constrenyiments? Impossible, a menys que es faci a costa de grans sacrificis i renúncies, individuals i col·lectives.

La por al futur que s’albira no podrà aturar els canvis demogràfics, econòmics i socials que s’estan donant. Certament que poden posar-hi límits, o que hi ha límits als canvis, especialment en matèria medi ambiental, però la força dels canvis no té aturador, crec que hi ha coses que no podran anar enrere, que no es poden frenar.

A Catalunya, els carlins ho van intentar (aturar els canvis) en el segle XIX i varen ser derrotats. Els que ho volen fer ara, en el segle XXI, també i malgrat la seva estèril cridòria tampoc ho aconseguiran. Estem al mig de la tercera onada migratòria cap a Catalunya i la resta d’Espanya en els darrers cent anys. Però aquesta és diferent, de terres enllà, molt enllà, no pas com les dues anteriors onades. Això comporta una problemàtica diferent i nova que cal afrontar amb altres eines i procediments. El que vàrem bastir als anys vuitanta del segle passat ja no serveix. L’escola per començar, Rosa Sensat ja no és d’aquest món; TV3 i la comunicació tradicional tampoc.

El món global és una realitat per molt que no es vulgui veure. La bandera amb la Creu de Borgonya no onejarà gaire. Potser un temps en mans atemorides, però serà arriada per les noves realitats. Hi haurà, potser ja hi són, noves banderes, nous himnes, nous poders, noves governances.

La lluita contra la reacció, després de reconèixer la seva causa: la por al futur, la por a la llibertat (cal tornar a llegir a Erich Fromm), la inseguretat de tota mena que ja està instal·lada entre nosaltres, passa per explicar que aquesta nova realitat és imparable i que cal afrontar-la amb noves eines, no amb les que es van construir en l’etapa de la industrialització, que ja estan superades, sinó en les que necessitem per un món global on tots hi tenim cabuda si som capaços de construir-les. Som-hi, doncs.

Temes a pensar: la formació i la informació; la mobilitat de tot i de tota mena; l’acceptació de la barreja; la immigració; i sobre tot, parar l’embogiment dels rics,...i dels rucs.

“Crec que l'home que tria el progrés pot trobar una nova unitat mitjançant el desenvolupament de totes les seves forces humanes, que es produeixen en tres orientacions. Aquests es poden presentar per separat o junts: la biofília, l'amor per la humanitat i la natura, i la independència i la llibertat.”. Eric Fromm

Mataró, 8 de desembre.

Comentaris