Toni Cabré: “El teatre ha de remoure més que no pas convèncer”

Toni Cabré és un dels creadors mataronins més destacats. La seva traça escrivint teatre s’assembla a la seva mirada: dos ulls vius i expressius com atents a tot i amb capacitat incisiva per fixar-se una mica més enllà. Acaba de publicar ‘Temps estèrils’ (Cossetània - Quarts de la Font del Cargol) una trilogia de tres obres enllestides els tres darrers anys. La presentació, el passat diumenge 16 a Can Valerià, va ser alhora una mena de celebració dels 40 anys que fa que Cabré va començar una trajectòria sòlida, de les més consistents en la dramatúrgia catalana. ‘Vespres d’insomni’ (2023), ‘Gaire re’ (2024) i ‘Soc aquí per ajudar-te’ (2025) se sumen a la llarga col·lecció d’obres de Cabré. D’èxits publicats i representats. I també que no.

Llegir teatre publicat deu ser un exercici minoritari però anar resseguint els ‘Cabré’ publicats permet col·leccionar conflictes, contradiccions, fragilitats i obsessions de la nostra societat. Amb un català excel·lent i molta -moltíssima- cuina i feina, el seu teatre destil·la intel·ligència, picaresca i humanitat i com aquest ‘teatrero’ diua mb el seu nou llibre i les reaccions que susciti -inclosa la dels que el vulguin representar- ja està content

“M’agrada que la gent surti del teatre rumiant, sense les coses clares”

Un llibre amb tres obres. A la primera hi surt sensellarisme, la corrupció, la pederàstia o la religió. 

Vol ser una mena de graffiti de diferents peces per anar circulant pel cap d’un mateix dramaturg. És una peça acordió, que és una estratègia que feia Berthold Brecht, que et permet introduir-hi el que vulguis. I és el que vaig fer. A l’obra hi ha un personatge que vol explicar les coses que veu i que acaba parant boig.

L’acotes molt perquè sigui simple de representar.

Ho veig amb quatre actors que facin tots els personatges. I que, a més, les escenes no es tallen, no es fan foscos. Per tant, es van canviant, es van transformant: un que aparegui per aquí i l’altre per allà… Apareixen amb foscos, però sense aturar-ho. I això encara et dona més la idea que és ell que es va apropiant de les històries. Temes que es plantegen i després que cadascú en pensi el que vulgui. Que surti de teatre o de llegir l’obra rumiant, amb dubtes, no amb la cosa resolta. 

“Ombres de Memòria serà el primer cop que es parla del Doctor Samsó fora de missa”

Molt del teatre més popular no és precisament així...

El meu no és un teatre del que la gent surti entusiasmada o convençuda. Jo estic fart d’anar a teatre on em facin discurs, on em facin programa parlant de l’eutanàsia, l’habitatge o la immigració. Hi ha massa discurset. Massa obres que acaben amb la moralina del políticament correcte. Tu vas veure Macbeth i no té res a veure amb això. Macbeth et planta una bomba i tu te’n vas a casa i penses. No redimeix Macbeth ni el condemna: t’ha posat allà el problema de l’ambició o del que sigui. El meu teatre no acaba amb una moralina autocomplaent perquè el públic surti eufòric dient “veus com les coses es poden millorar?”. El teatre no és per millorar: el teatre és per remoure més que no convèncer. Remoure i a partir d’aquí cadascú que faci el que vulgui.

La segona obra és ‘Gaire re’. Hi surt un revolucionari desencisat.

El protagonista és un home que als anys 70 té 18 anys, i per tant viu tota la transició. És la meva evolució vital com a generació: vivim el franquisme, la transició, la victòria socialista del 82, el gran fracàs, la gran decepció etcètera. Aquí hi ha aquell personatge que es manté amb uns ideals revolucionaris que han quedat fora del temps, i que té un fill que treballa a La Caixa. Tot el que ha aconseguit és un fill que treballa a La Caixa. És la plasmació d’un conformisme, de com el món s’ha menjat tot això.

Les intervencions dels personatges són llargues i consistents. Quasi monòlegs. 

Això és buscat. No volia fer un monòleg però els personatges surten escalonadament i propicien que gairebé en facin. La dona apareix només al final i és un personatge que la imagino amb una actriu molt potent. Però la meva feina no és aquesta, això ja per qui la representi.

A la tercera obra, un tema ben vigent: la IA. Per què?

Fa un any i mig o dos, un cosí meu, en un dinar de família, me’n va parlar i vaig entrar per primer cop al ChatGPT. Arribo a casa i ho provo. Li vaig començar a fer preguntes i consultes fins i tot sobre textos meus. I em va agradar molt que era molt lògic. No em feia cap estirabot. Vaig pensar que donava per fer-ne una obra. I hi vaig jugar. Jo li deia el que diuen els personatges i li preguntava “ara què diria ell?”, i et fot el boom. Per tant vaig escriure-la amb les frases que em deia. La pròpia IA acaba dient als personatges, que li consulten, que no es poden ni imaginar fins on arribarà la pròpia tecnologia. Per tant aquesta no és una obra d’ara ni del futur, perquè no suporto la ciència ficció. És un conflicte que es pot donar ara i que d’aquí a deu anys serà igual. 

L’acte dels 40 anys, el ‘Teatre Reunit’ i aquest propi llibre, en poc temps. T’estàs reivindicant?

El Teatre reunit va arribar perquè tocava, m’ho van dir i vaig escollir les obres. Però tan sols em vaig apuntar al carro. Aquest llibre ha passat que tenia les tres obres i cap d’elles no havia concretat la publicació i publicar teatre costa molt. De les disciplines que costa més. Poder lligar tres obres en un llibre i tenir-lo publicat és important. Un cop publicat ja el puc moure perquè es representi i ho faig. Això (el llibre) ja hi és. A partir d’aquí ja no ho puc controlar.

“Un autor que publica però que se’l representa poc”

Aquesta etiqueta no me la treureu mai però he estrenat 12 obres professionalment. N’he escrit moltes més, però 12 professionalment. Objectivament és una bona dada, hi ha pocs autors que ho puguin dir. És veritat que hi ha un decalatge entre el que he escrit i el que s’ha estrenat, perquè escric molt, una obra cada any, cada any i mig. Queden publicades, tothom les té, tots els teatres, els productors…

Per què no se’t representa més?

No he treballat gens l’element de les complicitats i les amistats, fer-te de la colla, anar a ensabonar… Amb qui més vaig col·laborar va ser amb en Moisès Maicas, amb qui en vaig estrenar tres i anàvem a estrenar la quarta. Fa anys potser em capficava més, que les obres es fessin però amb el temps he arribat a estar molt content amb poder publicar. 

Al febrer sí que estrenes i a casa. ‘Ombres de memòria’ a la Saleta de Sala Cabanyes.

És molt encertat que l’estrena absoluta sigui aquí i en una ocasió com aquesta, en els 90 anys de la Guerra Civil i amb tota una sèrie d’actes que la complementaran. La Saleta és a 50 metres de la Presó d’on van treure el rector de Santa Maria i se’l van emportar al cementiri per matar-lo. És la primera vegada que es toca el tema del Doctor Samsó fora dels àmbits de missa. Jo ho he agafat com un fet històric que ha passat. No intento fer-ne posicions morals. L’equip de cinc autors que s’ho han agafat amb en Joan Peran a la direcció estan assajant des d’abans de l’estiu. Crec que tindrà el seu rotllo perquè farà adonar que el teatre, a vegades, fet així té un sentit més enllà de la pròpia obra.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta