Trenta anys de la inauguració de la Via Europa: “¡va por ustedes!”

Aquest 10 de novembre es compleixen trenta anys exactes de la inauguració oficial de la Via Europa, símbol de la transformació moderna de Mataró i artèria fonamental de cohesió entre diferents zones i barris fins llavors aïllats del centre urbà i separats entre sí. Publiquem aquest article per recordar l’efemèride i, també, per reivindicar una de les grans fites per entendre la ciutat actual, l’antiga Civitas Fracta que, després d’aquesta gran obra pública, sortosament va fer una passa fonamental en la seva compactació i integració urbanística.

En un reportatge publicat a la revista Mataró Report (en el seu primer número) aquell ja llunyà mes de novembre de 1996, signat per Montse Baraza, s’explicava que, després de quatre anys d'obres, la Via Europa era ja una realitat i es feia referència a l’acte d’inauguració que tindria lloc el 10 de novembre. El vial, de 1.190 metres de longitud, va requerir d’una inversió final de 3.131 milions de pessetes (18,8 milions d’euros de l’època), finançada per l’empresa municipal PUMSA (2.279 milions), l’Ajuntament de Mataró (208 milions) i el Ministeri d’Obres Públiques (644 milions). Al reportatge es recordava que les obres havien començat el mes de juliol de 1992 i havien estat executades per l’empresa Vallehermoso S.A., amb la transformació de la plaça Granollers (els antics Burots) i els primers 345 metres de la via. Després, PUMSA (a través de Fomento de Construcciones y Contratas, S.A.), va iniciar la construcció de 215 metres més, fins a la ronda del Doctor Turró, a la plaça Itàlia. Finalment, el Ministeri va encarregar la següent fase a l’empresa COMILSA, que arribava ja fins a l’enllaç amb la variant de la carretera Nacional II, és a dir, la Ronda de Mataró (perllongament de l’autopista A-19). Durant aquelles obres, PUMSA va aprofitar per urbanitzar les zones de Roques Albes i Les Valls, així com les connexions amb la Via Europa. En total, la urbanització va comportar un moviment de terres de 195.000 metres cúbics i es van fer servir 7.600 tones d’aglomerat. En total, 638.085 metres quadrats de superfície, dels quals 164.402 van ser de sòl privat i 473.683 de sòl públic. 175.078 van correspondre a vials, 227.519 a zones verdes, 69.984 a equipaments i es van projectar 3.582 nous habitatges.

Els habitatges, qüestió de rabiosa actualitat trenta anys després, s’aixecarien en diferents etapes. Pel que feia a la primera fase de promoció, es construirien més de 200 habitatges amb tres modalitats diferents (protecció oficial en règim especial, amb 31 habitatges de 60 o 67 metres quadrats; protecció oficial en règim general, amb 123 habitatges de 70 i 90 metres quadrats; i habitatges a preu taxat, amb 42 habitatges de 90 metres quadrats). Els preus estarien situats entre els 5,8 i els 12,6 milions de pessetes (entre uns 35.000 i uns 76.000 euros de l’època). Pel que feia als habitatges de protecció oficial en la modalitat de règim especial, els interessats havien de tenir uns ingressos màxims per família de 2,5 vegades el salari mínim interprofessional, que llavors era de 64.920 pessetes (390,18 euros de l’època). Els de règim general, de 3,5 vegades el mateix salari mínim, i els de preu taxat, de 4,5 vegades. Les hipoteques es podien aconseguir pel 80% del preu de l’habitatge, a 25 anys i amb un 4% d’interès en la primera modalitat, i a 15 anys i amb un 7,5% en les altres dues).

En un article del llavors regidor d’Urbanisme, Salvador Milà, publicat també a Mataró Report, s’explicava que la Via Europa s’entenia com un “conjunt d'actuacions urbanístiques, d'obres de vialitat i de serveis de tota mena, amb avingudes, carrers, places, parcs i zones verdes, d'equipaments i solars edificables que han de completar el gran buit urbà que durant mols anys ens havíem acostumat a veure com un conjunt de feixes de terra, de petits turons, de rieres i camins, travessats per carrers provisionals i pasturats per ramats de cabres, des del parc Central, el passeig de la Geganta i la plaça de Granollers, o des de Cirera fins a la Llàntia i Cerdanyola”. Milà explicava que aquella va ser l’actuació urbanística més gran —tant en superfície com quant a complexitat— que s’havia fet mai en tota la història de Mataró i s’aconseguia completar tot l'entramat urbà de la part nord de la ciutat, de l'antiga “perifèria penjada dels turons i rieres de la part alta”, que constituïa “l'esquena de la ciutat”. El regidor d’Urbanisme explicava també que el plantejament integral s’havia fet des de l'Ajuntament pensant en els interessos de tota la ciutat, tenint molt en compte la integració dels antics barris amb “la nova ciutat” i de forma concertada entre les diferents administracions públiques i els particulars. Milà posava en valor que l’actuació tenia una important funció de creació de “teixit urbà” i recordava que la propera actuació a portar a terme, també clau per entendre el Mataró d’avui, era la construcció del Nou Parc Central. El regidor ecosocialista concloïa el seu article recordant que, a partir de llavors, el repte seria “unir” la “nova ciutat” amb la “vella” i no tan vella ciutat, per fer la ciutat habitable, pròspera, equilibrada i solidària a què s’aspirava. El diari El Punt, en la seva edició del 17 de novembre, va dedicar el seu “Tema del mes” a la inauguració de la Via Europa, deixant un titular ben descriptiu, en la línia del que defensava Salvador Milà al seu article: “Mataró ja és un a sola ciutat amb la Via Europa, que integra els barris al centre i facilita els accessos”. Els qui encara recordem com era la ciutat abans d’aquella actuació urbanística tan important sabem què volia dir “baixar a Mataró”, en molts cassos travessant torrents i camps. Els nens de Cirera (i d’altres barris con La Llàntia), com era el meu cas, vam viure mil aventures en aquells camps, torrents i descampats que ara ocupen la Via Europa i la zona del Nou Parc Central. A partir de llavors, vam poder sentir-nos una mica més mataronins, i això va ser gràcies a unes polítiques públiques urbanístiques determinades que van optar per cosir una ciutat que, malauradament, estava formada per diferents fragments de difícil compactació. Es tractava d’un puzle complicat, amb peces de diferents formes i grandàries, i en molts casos sense peces per col·locar que van obligar a arriscar i fer servir la imaginació. El resultat, per a qui el vulgui veure, va ser un èxit sense pal·liatius.

Al diari Crònica de Mataró del 16 de novembre de 1996 es recollia una breu crònica del desenvolupament de l’acte oficial d’inauguració de la Via Europa, en què es feia referència a la “festa grossa” que va tenir lloc aquell diumenge gris i plujós. Val la pena recuperar-la sencera: “la gent va sortir a trepitjar el nou carrer, avinguda o via, reptant una meteorologia adversa però respectuosa. Molts van veure, des dels globus, la perspectiva aèria del nou centre. Molts més van passejar en trenets publicitaris amunt i avall. Milers van menjar paella, i tots van saludar les autoritats locals i la família Robafaves. La colla dels Capgrossos va fer amb els seus castells els primers i efímers monuments de la nova via. Els parlaments, sigui per la joia dels oradors, sigui per la massiva presència de mataronins, van ser directes, breus i ben dirigits. Milà va fer el seu parlament amb clars tints mitiners. Va improvisar per fer referència als treballadors de Gassol que protestaven per l'expedient de la empresa, i va ser l'únic que va utilitzar el castellà en la meitat del discurs. L'alcalde i la delegada del Govern, Julia García Valdecasas, esperaven el torn unificant postures, fins i tot en les seves mans. Lazcano, director general de Carreteres, tenia poc a dir. Va recordar que s'hi han abocat força milions i va evocar l'emoció del moment per no fer llarg un insuls parlament. La delegada del Govern va anunciar l'impuls del Ministeri de Foment per adjudicar les obres de la Porta Laietana per a l'any vinent. Julia García va fer un notori esforç per no haver d'abandonar l'idioma en tot el parlament. Quan s'ha de dirigir al públic, Manuel Mas treu el domini que la pràctica i la voluntat li han donat al llarg dels anys. Va felicitar els mataronins per la inauguració, va recordar el mal record que [Javier Sáenz de] Cosculluela [antic ministre d’Obres Públiques i Urbanisme] va deixar a la comarca i a la ciutat, potser per equilibrar el fet que tot allò que va arrencar als seus companys de partit a Madrid ho inaugurava una personalitat del PP. No va amagar l'alcalde la satisfacció d'inaugurar l'última estructura urbanística del segle a la ciutat. La Llàntia i Cirera, testimonis muts de l'acte, esperen, com la resta dels barris, l'hora promesa de les rehabilitacions”.

Resulta obligatori recuperar també l’article d’opinió que el periodista Manuel Cuyàs va signar al diari El Punt sota el títol “Ja som europeus”, en què explicava que, a partir d’aquell moment, “tots els camins, els camins de Mataró, van a la via Europa”. En Cuyàs deia que, “fins abans d'ahir aquests obrers no haurien passat de la Riera, on hi ha l'ajuntament, perquè la Riera partia en dos la ciutat. Hi havia la dreta de la Riera —levítica, obrera, amb Santa Maria al mig— i hi havia l'esquerra de la Riera —més burgesa i menestral, més d'Eixample— (...). Ahir va ser diferent. Tothom va fer cap a la Via Europa per donar la raó a Manuel Mas: que els centres de les ciutats, de totes les ciutats del món, tenen una tendència natural a desplaçar-se cap a ponent i que aquesta tendència es fa més explícita si hi ha una ment ordenadora —un alcalde o un regidor d'Urbanisme— que li dóna un cop de mà”. Resulta difícil d’expressar millor què suposava la inauguració de la nova Via Europa. Sobre els discursos dels polítics locals, en Cuyàs afirmava que “Milà va fer un discurs amb la veu trencada, emocionada, i alerta que costa molt trobar la fibra de l'emoció en un polític tan cerebral com ell. Mas, nerviós, una mica més i perd literalment els papers. Es trobaven amb l’obra de la seva vida al davant i amb una secreta missió històrica acomplerta. La via Europa significa en realitat el triomf de la democràcia i la racionalitat contra tots els desastres urbanístics que els alcaldes i regidors del franquisme van infringir a Mataró. La via Europa relliga la ciutat de la dreta i l'esquerra, del nord i del sud, dignifica els barris que té a prop. Tots ahir teníem motius per estar inflats com globus, per sentir-nos una mica més a prop de l'Europa ordenada amb què havíem somiat”. Trenta anys després, cal donar la raó a en Cuyàs: aquella obra gegant, aquella transformació urbanística sense precedents, posava ordre per cosir el desordre, per fer de Mataró una ciutat més compacta, més integrada, més europea en paraules del nostre admirat i enyorat cronista.

Resulta especialment interessant recuperar la intervenció de l’Alcalde, Manuel Mas, aquell 10 de novembre de 1996. En primer lloc, i després de les corresponents salutacions, va explicar que la inauguració de la Via Europa representava per a Mataró la culminació de la manifesta voluntat de l’Ajuntament de fer “una nova ciutat”, fent referència a la construcció de l’Eixample de Melcior de Palau i d’Emili Cabañes, recordant que des de llavors a Mataró no hi havia hagut cap altre model ordenat que planifiqués i executés la ciutat, ja que els anys de la dictadura varen deixar a la ciutat l’empremta d’un creixement anàrquic, com encara es pot veure a barris com La Llàntia o Cirera. Mas va reivindicar el paper dels “nous ajuntaments” sorgits amb la recuperació de la democràcia, que van creure que calia anar perfilant una ciutat que donés igualtat de possibilitats als ciutadans, sargint en primer lloc la ciutat ja construïda, amb exemples com la creació de la plaça Antonio Machado, a Cirera, i l’adequació d’altres equipaments cívics, culturals, educatius, casals d’avis, etc. L’Alcalde va recordar que ja l’any 1984, de la mà de l’enginyer de camins Gómez Ordóñez (personatge clau en tota aquesta història, com veurem més endavant) i de l’arquitecte Jaume Carné, va veure el primer dibuix del traçat de la variant de la N-II i de la Via Europa. Mas va fer referència a que aquell dia s’inaugurava l’eix vertebrador que cloïa l’estructuració de la Nova Ciutat: “del Parc Forestal al Port, de la Variant de la N-II a la vella carretera Nacional, passant pels antics burots de la Plaça Granollers, on s’acaba l’Eixample”, i afirmava que en molts anys els ciutadans de Mataró no tornaríem a veure una obra d’aquestes dimensions i d’aquesta importància, i que ens hauríem de familiaritzar amb reformes i rehabilitacions. Per a Mas, aquell moment, dolç en les seves paraules, no havia estat feina fàcil, recordant per exemple la privatització de la variant de la N-II, una decisió adversa per a la ciutat que va comportar llargues converses a Madrid amb el Ministre, el Director General, etc. Mas resumia la seva intervenció, amb el seu estil personal, afirmant que de tota la història recent en treia una lliçó: “les adversitats no es superen plorant ni patalejant, sinó que només es poden superar amb treball, imaginació, tenacitat i assumpció de risc. Avui podem dir que les hem superat i hem triomfat”. I va finalitzar amb una frase eloqüent i il·lustrativa: “acabo com els toreros: ¡va por ustedes!”, que es pot llegir clarament en el manuscrit de la seva intervenció, que hem recuperat trenta anys després. Aquesta darrera exclamació, que molt pocs polítics s’atrevirien a utilitzar a dia d’avui, es feia servir per transmetre una idea ben evident i ven senzilla: que tot aquell esforç del consistori s’havia fet per als ciutadans (l’”ustedes”), milers d’ells congregats aquell diumenge de novembre de 1996 a la nova Via Europa. Una manera d’entendre la política que avui, malauradament, no tothom té en compte com trenta anys enrere.

Abans de concloure, cal explicar la gènesi d’aquesta transformació tan important que va patir la nostra estimada ciutat durant els anys noranta del segle passat. Per fer-ho, hem parlat amb els dos homes forts d’aquella actuació: Manuel Mas (que va ser també l’ideòleg del nom que va acabar portant la Via Europa) i Salvador Milà, a què ja hem fet referència abans. Tots dos coincideixen en què un personatge clau, potser el personatge clau, va ser José Luis Gómez Ordóñez, enginyer de camins que va col·laborar amb l’Ajuntament de Mataró, més tard prestigiós catedràtic d’Urbanística i Ordenació del Territori de la Universitat de Granada. Gómez Ordóñez va ser qui va suggerir el traçat de la Via Europa l’any 1984, una proposta que no apareixia al pla general d’urbanisme vigent aleshores, el de Joan Antoni Solans (1977), que preveia dues rondes: la que existeix encara, amb el traçat Ronda Alfons X-Plaça d’Espanya-Camí de la Geganta-Plaça Granollers-Ronda Prim-Ronda de la República-Ronda Barceló-Nacional II; i una altra que comprenia l’avinguda d’Amèrica, passava pel Velòdrom, travessava els terrenys del que ara és el Nou Parc Central, fins arribar al carrer Josep Monserrat Cuadrada. Aquesta segona ronda, com sabem, no es va acabar construint. Sortosament. Amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic, el regidor Salvador Milà va considerar que, en allò general, el pla urbanístic de 1977 estava bé, i que ja s’anirien fent els canvis concrets que calguessin, com va acabar succeint. La proposta de Gómez Ordóñez, però, comportava un canvi estructural, i l’Alcalde Manuel Mas va haver de reunir-se amb el director general d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya per explicar-li aquest canvi, que va haver de ser autoritzat. El 1989, el govern central va aprovar el “Plan de Transporte de Acceso a las Grandes Ciudades”, conegut com a “Plan Felipe”, en referència al president del govern d’aleshores, Felipe González. El cas és que Manuel Mas va conèixer per la ràdio que, en virtut d’aquell pla, l’autopista A-19 s’allargaria fins a Palafolls, lògicament passant per Mataró, cosa que el va alertar i el va portar a demanar explicacions al governador civil. Llavors, van començar unes intenses i llarguíssimes negociacions amb el Ministeri, que van desembocar en diversos acords que van ser cabdals en la transformació de Mataró, com ara que la Ronda de Mataró (l’A-19 al seu pas per la ciutat) fos gratuïta, la construcció de la Platja del Varador, la destrucció de l’anomenat “Scalextric” i construcció de la Porta Laietana, i el pagament de la construcció de la Via Europa entre la Plaça Itàlia i la Plaça França, així com del Parc Central.

Fins als anys noranta, el pla general d’urbanisme de 1977 va patir nombroses modificacions, i cal tenir en compte qüestions fonamentals com que, en virtut d’aquell pla es preveia urbanitzar les Cinc Sènies, per citar un exemple que hagués estat desastrós per a la ciutat. Tot plegat va desembocar, el 22 d’abril de 1996, en un ple municipal de l’Ajuntament de Mataró en què es va fer l’aprovació provisional del nou Pla General d’Ordenació Urbana, que va defensar el regidor Salvador Milà i que va comptar amb els vots afirmatius del govern municipal (PSC i IC-V), mentre que CiU i el PP no hi van donar suport a la proposta. Fa temps que una comissió de persones treballa per organitzar un acte que serveixi per recordar que enguany el pla d’urbanisme compleix trenta anys també. Si tot va bé, tindrà lloc el dimecres 2 de desembre a la tarda a l’Espai Mataró Connecta, a la plaça de la Muralla. Serà un bon moment per tal que en Manuel Mas acabi la seva intervenció amb aquell ja mític “¡va por ustedes!”. Perquè, certament, va anar per nosaltres. Per tots nosaltres.