Cor Madrigalista de Mataró: cinquanta anys de veus, compromís i tacte musical

Hi ha entitats que no només passen pels anys, sinó que els fan sonar. A Mataró, ciutat de campanes, processons, places que es reconeixen per l’eco i sobretaules que acaben en cançó, el Cor Madrigalista ha arribat als cinquanta anys amb la serenor de qui sap que la música coral no és una relíquia, sinó una manera obstinada i bonica de continuar fent ciutat. Mig segle de veus, d’assajos, de partitures marcades amb llapis, de concerts esperats i de compromisos repetits fins a convertir-se en calendari. Mig segle, també, de tossuderia cultural.

Una celebració amb accent de Festa Major

El Cor Madrigalista de Mataró enllesteix aquest 2026 la celebració del seu aniversari amb dues cites que expliquen molt bé què és i què vol continuar sent. La primera és el concert tradicional de Les Santes, el diumenge 26 de juliol, a dos quarts de nou del vespre, a l’església de Santa Anna. Un clàssic dins el programa de la Festa Major, amb entrades a 5 euros, que enguany tindrà dos cors convidats: el Cor Polifònic Sagrada Família de Barcelona, dirigit per Lucia Bérešová, i la Coral Polifònica Joia d’Alella, amb Jordi Lalanza García al capdavant. El Cor Madrigalista hi actuarà sota la direcció de Clàudia Dubé Oranías, amb Àlex Plaza al piano.

El repertori viatjarà del segle XVII fins a l’actualitat, amb noms com Rameau, Mozart, Beethoven, Schubert, Cohen, Rutter o Jenkins. I tres peces reuniran les tres formacions en un sol cos sonor d’unes noranta veus. Presentarà l’acte la pedagoga mataronina Roser Trilla.

La segona cita arribarà al novembre i mirarà encara més endins, cap a la pròpia memòria musical de Mataró. Serà un concert dedicat a autors mataronins, amb un protagonisme especial per Mossèn Blanch, coincidint amb el seu bicentenari, i amb la mirada musicològica de Lluís Carné, director mataroní encarregat d’estudiar i recuperar part d’aquest patrimoni. La proposta neix de la voluntat de remenar arxius, de tornar a posar damunt del faristol obres que fa dècades que no s’interpreten o que, directament, han quedat en una mena de penombra històrica. “Més de Mataró no es pot ser”, resumeix Clàudia Dubé quan parla d’aquest projecte.

Tradició, sí; rutina, no

Aquesta doble manera de celebrar-se —fidel a Les Santes i ambiciosa en la recuperació de patrimoni— defineix el moment actual del Cor Madrigalista. No es tracta només de commemorar una xifra rodona. Es tracta de demostrar que els cinquanta anys no són un final de trajecte, sinó una plataforma. Que la tradició pot ser un lloc des d’on avançar. Que cantar el que toca quan toca, any rere any, no impedeix buscar nous reptes.

La directora, Clàudia Dubé, ho explica des de l’exigència musical. El Madrigalista és avui un cor d’unes quaranta persones, un grup que ha après que la continuïtat només té sentit si va acompanyada de creixement. Han cantat molt, han fet repertori habitual, han estat fidels a cites conegudes, però la idea és no quedar-s’hi còmodament instal·lats. “Hi ha una necessitat constant de sortir de la zona de confort”, apunta Dubé. Això vol dir plantejar reptes corals i formatius, preparar obres de més complexitat, treballar a casa amb eines com midis per corda i assumir que el bon so col·lectiu comença sovint en la disciplina individual de cadascú.

Quim Sarlat, membre del Cor i de la Junta, ho diu d’una altra manera: “El Cor Madrigalista és història”. Però no ho diu amb aire de museu. Ho diu com qui sap que durar cinquanta anys ja és, en si mateix, un valor. Mig segle demana paciència, directors que s’esforcin a fer créixer el nivell de cada cantaire, gent que aguanti el pas de les temporades i una estima que no sempre es veu des de fora. “Hi ha exigència i bon nivell”, remarca Sarlat. I sobretot hi ha compromís. El compromís de venir, d’assajar, de tornar-hi, d’acceptar que una coral només existeix de debò quan les veus particulars decideixen posar-se al servei d’una veu comuna.

El repte de continuar sumant veus

Aquest compromís és avui un dels grans reptes. La renovació en el cant coral clàssic no és fàcil. El Cor fa crides públiques, jornades de portes obertes, intenta atreure persones a qui els agradi cantar i que vulguin formar part d’un projecte exigent i acollidor. Hi entra gent nova, fins i tot algun jove de menys de cinquanta anys, però el món ha canviat i la cultura associativa ha de picar més pedra que abans. Potser per això té encara més mèrit que una entitat com aquesta continuï viva, activa i amb projectes al davant.

Carme Abella, presidenta del Cor Madrigalista, reivindica aquesta persistència amb la naturalitat de qui parla d’una casa coneguda. Les Santes són una tradició de fa molts anys. Abans de la pandèmia, el concert es feia a les Caputxines; ara, Santa Anna n’ha pres el relleu. Però el desig de fons continua sent el mateix: tenir un lloc fix, evitar les anades i vingudes, disposar d’un espai estable per a la música. És una reclamació antiga i vigent. Mentrestant, diu Abella, “continuem cantant i passant-ho bé”.

Una història coral que ve de lluny

La història del Cor beu d’una tradició coral mataronina que ve de lluny, d’aquella empenta posterior a la guerra en què famílies com els Esquerra i els Masjoan es posen a cantar i en què noms com Cristòfol Taltabull ajuden a entendre una genealogia musical pròpia. El Madrigalista cristal·litza ara fa cinquanta anys, en un moment molt concret del país, a les portes de la recuperació democràtica, quan tantes coses tornaven a agafar aire. Les Esmandies, els primers impulsos, els directors que també cantaven, les complicitats entre Salomé Esquerra i Jordi Arenas: tot plegat forma part d’una memòria feta de persones més que no pas de grans proclames.

I després hi ha el calendari, aquesta altra partitura. Les Santes. Nadal a la tarda, Sant Josep, amb una fidelitat que Abella qualifica gairebé d’heroica. Dijous Sant, des de fa una dècada, trencant el silenci de la Nit del Silenci amb cançons clàssiques de Setmana Santa. I també els viatges i intercanvis: Itàlia, Trento, Créteil, Baixàs, Torelló, Maria Reina a Pedralbes. La història d’un cor també es mesura pels llocs on ha cantat i pels llocs on ha tornat.

Mossèn Blanch torna al faristol

El concert de novembre obre ara una finestra especialment significativa. Lluís Carné ha treballat sobre molt material de Mossèn Blanch, un autor de qui se’n coneix sobretot la Missa de les Santes, però que conserva un corpus més ampli i poc freqüentat. Hi ha antecedents: el Miserere interpretat a l’Hospital amb Jordi Arenas el 1962, el concert de 1983 a Santa Maria amb el Madrigalista i l’Orfeó dedicat a Mossèn Blanch, o el Mil·lenari Miserere del 2008. Però bona part de les peces que ara es volen recuperar són pràcticament inèdites o no s’han sentit des d’abans de la guerra. També hi haurà obra de Nicolau Guanyabens, en el marc dels seus dos-cents anys. És, per tant, un concert d’aniversari, però també un acte de restitució.

En temps en què costa trobar patrocinis, en què tirar endavant projectes culturals demana una energia que sovint queda amagada, el Cor Madrigalista recorda una evidència: tothom consumeix cultura, però no sempre s’hi aposta prou. La cultura omple la vida de les persones, i potser per això cal defensar-la no només quan fa grans titulars, sinó també quan assaja un vespre qualsevol, quan busca una carpeta d’arxiu, quan convoca cantaires nous, quan manté una tradició de Festa Major o quan s’atreveix a aixecar una obra oblidada.

Aquestes Santes, Mataró té una bona excusa per escoltar-se. Entrar a Santa Anna el 26 de juliol i sentir noranta veus pot ser molt més que assistir a un concert. Pot ser reconèixer que la ciutat també es construeix així: amb entitats que no fan soroll cada dia, però que quan canten ordenen una mica el temps, la memòria i la plaça. El Cor Madrigalista fa cinquanta anys. I el millor que se’n pot dir és que no sona a final, sinó a continuïtat.

Un assaig del Cor Madrigalista, en imatges