Exigir dimissions o participar i arromangar-se?

Vaig llegir, entristit, a finals de juliol, una campanya exigint la dimissió de l’amiga Heidi Pérez, regidora (entre d’altres afers) de cultura a l’Ajuntament de Mataró; i he pogut veure el debat sobre la proposta de resolució presentada per la CUP demanant-ne la reprovació del ple.

Si, em considero amic de la Heidi, l’estimo i la respecto, encara que políticament no compatim la mateixa sintonia. És bo deixar-ho clar des d’un inici per si algun lector vol abandonar aquí la lectura del text.

Exigir la dimissió d’una regidora de cultura perquè es considera repressiva  una actuació policial que no té res  a veure amb les seves competències, o perquè a les matinades no s’ha pogut fer tan soroll com altres anys, o per una reacció (certament desafortunada) davant d’una protesta (suposadament pacífica) d’un grup d’esverats titllant de feixistes els qui objectivament no ho són; em sembla una frivolitat.

Com també m’ha semblat frívola i massa repetitiva la resposta del regidor Gomar, portaveu del grup municipal socialista apel·lant als insults rebuts per alguns regidors del PSC durant el “procés” per justificar algunes reaccions. (Embolica que fa fort!) La suposada normalitat institucional i política no acabarà d’arribar mai a Mataró mentre alguns encara no hagin superat els greuges d’uns anys que d’altres hem volgut pair, assumint-ne els errors i mirant el futur amb certa il·lusió continguda.

S’acusa a la regidora de no fer cas a les “colles institucionals”, sembla que democratitzar Les Santes equival a comptar amb les colles que per altra banda retiren el pedigrí santer a certs actes que parteixen d’iniciatives cíviques “no homologades”. També se l’acusa de trinxar el jaciment de Ca La Madrona i tothom sap que hi ha interessos que superen de llarg l’àmbit de la política cultural.

Les Santes necessiten actualitzacions urgents, tant com democratització, que vol dir govern popular, que vol dir participació ciutadana. No d’alguns (no només els del pedigrí) sinó de tothom.

Enguany, ningú no ho ha posat en valor, dos espais enormement significatius que han aportat una certa contribució a aquesta urgent actualització de la Festa. L’espai de la presó on el MAC ha realitzat una programació innovadora i necessària aportant valor i novetat, i l’espai de la Llar Cabanelles, amb una programació de qualitat, que ha configurat un ambient d’intercanvi i de connexió ciutadana impecable.

Ho diré sense embuts perquè ningú no pugui dir que m’enfilo a les branques d’un arbre del que no sabré baixar: La campanya demanant la dimissió de la Heidi Pérez neix del mataronisme MTV. Als custodis de les essències els molesta que una intrusa tingui capacitat d’incidència en la política cultural de la ciutat.

La Regidora de cultura va tenir una reacció desafortunada, inadequada i poc democràtica davant la protesta d’un grup de persones durant la Passada del dia 27 de juliol. Fins i tot va mentir, no va actuar d’acord amb el càrrec que ostenta, i segurament hauria d’haver demanat disculpes, o fins i tot posar el seu càrrec a disposició de l’alcalde de la ciutat.

Però la meva percepció és que ens trobem davant d’una campanya que pretén desacreditar a una persona que no només és una nouvinguda a la política municipal, sinó també una nouvinguda en els cercles de “poder ancestrals” de la cultura popular mataronina (al ple el regidor Camprubí va fer servir l’eufemisme de “poc coneixement profund”).

I la cultura popular mataronina està precisament mancada de persones nouvingudes, de veus fresques, de novetat i innovació. I també de democratització que vol dir participació popular, que vol dir arromangar-se i arriscar.

L’amic Eloi Aymerich diu en el seu llibre Col·lectiva 75 “traçar línies entre teixits diferents. Ser eixams de teixidors, cosidors, relligadors. Elaborar imaginaris transversals (...). Teixir ponts entre comunitats diferents, espais diferents,  persones diferents, universos diferents. El fil de cosir serà sempre la memòria d’un projecte comú on hi hagi una mica d’espai per a tot i per tothom”

Aquest fil de cosir, aquest projecte comú és la ciutat, el seu bagatge històric i també la seva diversitat. I els cosidors som els ciutadans.

El Regidor Canela, al ple del 4 de setembre, va ser l’únic que va voler incidir o posar sobre la taula el debat urgent i necessari sobre la política cultural a la ciutat. Mataró el reclama a crits des de fa molts anys. Pocs han tingut el coratge d’abordar-lo.

A Mataró, es parla de cultura durant el juliol criticant el programa de Les Santes o protestant sobre la retallada de pressupostos, i a inicis de setembre quan se’n fa una tímida valoració per continuar actuant com sempre, i qui dies passa anys empeny.

En una ciutat amb quatre regidors feixistes (aquests si) a l’Ajuntament, desigualtats econòmiques creixents i desenvolupaments urbanístics que crearan nous barris desconnectats de la vida social i cultural de la ciutat, una política cultural cohesionadora i basada en aquesta voluntat teixidora que proposa l’Eloi és una necessitat tan o més urgent que la neteja dels carrers o la seguretat a les places.

Es pot, és possible, construir polítiques públiques amb la participació de tots els teixidors i cosidors de la ciutat: les entitats, els creadors, els productors, els gestors. Hi ha exemples de ciutats que ho han fet en l’àmbit de la cultura i en altres àmbits (a disposició si cal ajudar). Només cal posar-s’hi, arromangar-se i arriscar.