Quan un model s’esgota

Hi ha un fair play polític que s’imposa a Mataró després de Les Santes. A tocar de tancar la família més alta de Mataró, es produeix la gran fugida i els carrers queden buits sota un sol de justícia. Els que comencem les vacances per la Mare de Déu ho sabem bé. I encara més en estius com aquest, amb una calor immisericorde: l’únic que es congela és la política; hom li queda poc esma per reivindicar res. Tanmateix, sense pretensions de saltar-me aquest pacte no escrit, la perspectiva que obre aquest període convida a reflexionar. I així ho faré, a risc d’escalfar-m’hi massa el cap.

Hi ha governs que s’esgoten perquè acumulen massa anys. I n’hi ha que s’esgoten perquè, després de molts anys, comencen a repetir les mateixes respostes davant dels mateixos problemes. David Bote és alcalde de Mataró des de 2015. Onze anys és un temps suficient per no haver de jutjar un govern per les seves intencions, ni pels seus anuncis, ni pels plans que té a la cuina. Onze anys permeten començar a jutjar-lo pels resultats.

I és aquí on crec que el model socialista, que ha governat Mataró durant tant de temps, comença a mostrar signes evidents d’esgotament.

No perquè a la ciutat no s’hi facin coses. Seria absurd afirmar-ho. Mataró avança: hi ha inversions, projectes, obres i serveis que funcionen. El problema és un altre: la incapacitat de convertir les decisions en resultats; arribem tard als problemes; confonem l’inici d’un projecte amb la seva culminació i acabem requerint plans de xoc per resoldre qüestions que haurien d’haver format part del govern ordinari.

La Piscina Municipal n’és un exemple recent. A principis d’aquest any, unes inspeccions van acabar descobrint un deteriorament estructural molt greu. L’informe tècnic parla (literalment) de corrosió severa, fissures, resistència molt baixa del formigó i fins i tot d’armadures desaparegudes en alguns punts; la situació obligava a apuntalar i tancar l’equipament. La decisió de tancar-la era inevitable. Les preguntes polítiques que em venen al cap són unes altres: com pot arribar un equipament municipal utilitzat per més de dues mil persones a aquest punt sense que hagin saltat senyals d’alerta amb anterioritat? Com pot ser que una ciutat com Mataró, una de les poques grans ciutats catalanes obertes al mar, no disposi d’una alternativa preparada?

Amb les llicències municipals passa una cosa diferent, però que ens mena al mateix lloc. A principi del mandat, el problema era conegut: terminis excessius, queixes de professionals i ciutadans i una administració massa lenta per a una ciutat que necessita facilitar rehabilitacions, obres i activitat econòmica. Des de Junts vam impulsar i negociar un pla de millora que incloïa la col·laboració amb els col·legis professionals i una prova pilot per agilitzar la verificació tècnica dels projectes. L’acord existeix. El conveni es va signar. La solució estava definida. Però dos anys després, aquella col·laboració encara no s’ha incorporat de manera efectiva al funcionament ordinari del servei.

Aquest és, al meu parer, un dels símptomes més preocupants: quan el problema ja no és trobar la solució, sinó ser capaç d’executar-la. Una de les obsessions de Junts en l’acord amb el govern ha estat exigir planificació. Potser hem fet curt. Perquè després de planificar cal executar, i és precisament aquí on apareix un dels dèficits més evidents d’aquest govern. Al ciutadà, les estratègies, els cronogrames i els plans li interessen relativament poc: el que espera són resultats.

En habitatge, la distància entre l’anunci i el resultat és encara més evident. Fa anys que sentim parlar dels habitatges públics de la Ronda Barceló. Mentrestant, la gran torre privada ja s’ha aixecat i domina l’entrada marítima de la ciutat, però els habitatges assequibles anunciats per les administracions continuen esperant. Aquesta imatge resumeix prou bé les dues velocitats amb què massa sovint avança Mataró.

Avui, accedir a un habitatge a Mataró és extraordinàriament difícil. Els preus del lloguer continuen tensant l’economia de moltes llars. Podem discutir sobre regulacions, zones tensionades, reserves obligatòries o incentius, però hi ha una dada política impossible d’amagar: després d’anys de situar l’habitatge entre les grans prioritats, accedir-hi continua sent un dels grans problemes de la ciutat.

La neteja explica una altra cara del mateix problema. Des de Junts ens hem implicat molt en la preparació del nou contracte i hem impulsat la creació d’un cos d’inspectors que han de fer molta feina a la via pública. Podríem haver-nos limitat a fotografiar contenidors plens i carrers bruts. Hem preferit discutir equips, freqüències, recursos, indicadors de qualitat i mecanismes que permetin saber què fa realment l’empresa adjudicatària. Crec que és així com s’ha de fer política quan es vol incidir en la realitat de la ciutat. Tanmateix, passejant pel camí dels Contrabandistes, per sobre del polígon de Vallveric, veus els abocaments massius i se’t cau l’ànima als peus. Mataró mereix veure resultats en matèria de civisme, malgrat tota la feina feta al respecte.

Amb tot això, hem après que el nom no fa la cosa i el paper ho aguanta tot; per tant, no n’hi ha prou amb un bon contracte. El que neteja un carrer és una gestió quotidiana exigent: inspeccionar, controlar, detectar incompliments, exigir que es corregeixin i actuar quan el servei que la ciutat paga no es presta correctament. El ciutadà no veu el plec de condicions ni els milions pressupostats. Surt de casa i veu el seu carrer. I és en aquesta distància entre el contracte i el resultat on el govern continua tenint una assignatura pendent.

El Centre és potser el lloc on totes aquestes mancances conflueixen. Quan els comerciants alerten de pèrdua de vitalitat, no parlen només del preu dels locals. Parlen de neteja, seguretat, accessibilitat, aparcament, espai públic, capacitat d’atraure noves activitats i d’un model comercial que necessita tornar a generar interès.

Podria seguir parlant de més temes, com Can Cruzate o l’edifici de l’Antic Hospital, del futur dels quals fa anys que parlem. En els pròxims mesos esperem poder donar bones notícies del primer, però per què ens costa tant fer realitat projectes que han de ser un motor per al centre de la nostra ciutat? L’afer d’El Corte Inglés gairebé es guanya per esgotament: després de quinze anys de conflicte, l’Ajuntament recomprarà el solar i tornarem, en bona mesura, a la pregunta inicial sobre què volem fer en un dels espais estratègics del Centre.

Tot això no són problemes idèntics. I seria injust atribuir-los tots exclusivament a una mateixa persona o a un únic mandat. Però quan la mateixa lentitud, la mateixa falta d’anticipació i la mateixa distància entre anunci i resultat apareixen en equipaments, llicències, habitatge, neteja, urbanisme o comerç, costa continuar parlant només de casos aïllats.

Comença a aparèixer un patró: el d’un govern molt acostumat a diagnosticar, planificar i anunciar, però al qual cada vegada li costa més transformar la realitat. Un govern que sovint explica bé allò que farà, però massa vegades necessita explicar després per què encara no ho ha pogut fer.

Mataró no necessita simplement un govern que comuniqui millor els seus projectes. Necessita un govern capaç d’acabar-los. Que anticipi en lloc de reaccionar. Que mesuri les polítiques pels resultats i no pels anuncis. Que entengui l’Ajuntament no com una maquinària que cal administrar, sinó com una eina que ha d’estar alineada amb les prioritats de ciutat.

Potser aquesta és la qüestió que haurem d’afrontar els mataronins els pròxims anys. No se si, després d’onze anys, David Bote i el PSC estan cansats de governar. Segurament no ho estan, però la pregunta és si el seu model encara té capacitat per portar Mataró allà on necessita anar.

Jo crec que cada vegada hi ha més motius per pensar que no.