Sense pastors els ramats s’esgarrien

Aquest darrers dies he vist per les xarxes i les mitjans convencionals moltes imatges de les celebracions de la Setmana Santa d’arreu d’Espanya. Confrares mil, per milers, homes, dones i criatures,  amb “capirotes” (capucha antigua con falda que caia sobre los hombros. v: Casares) de cucurutxo, bombats, sols, o sense; amb vestes de tots colors; acompanyats per militars armats (legionaris, regulars, paracaigudistes, mariners, ...), guàrdies civils i policies municipals amb uniforme de gala; bandes de músics vestits de trinca, timbalers desfilant enquadrats o omplint carres i places; penitents; armats i armaos, manaies, romanos; Verges i Sant Cristos; turbes borratxes i recolliment. D’Avilés a Algeciras, del Ferrol a Córdoba, d’Osca a Cadis, de Tudela a Madrid passant per Úbeda, Astorga, Tarragona, Cartagena, ep! L’Hospitalet,...; evidentment Sevilla i Málaga. Diverses distincions de Patrimoni Cultural, d’aquí, d’allà i de més enllà, ... i d’interès turístic (important). Els de Besalú van començar el Divendres de Dolors, abans de Rams; alguns han processat fins el Diumenge de Pasqua de Resurrecció abillats estrafolàriament; a Salamanca celebren per tancar el cicle “el Lunes de Aguas”, escatològica i sicalípstica tradició.

S’ha parlat també de Mataró...

No sé pas si les restes dels primers ilurencs es van remoure gaire del seu lloc sota la basílica de Santa Maria en sentir la “Marcha Real”, l’himne nacional espanyol, a la sortida d’alguns passos processionals de l’esmenta església aquest passat Divendres Sant al anar cap a la desfilada.

El cert és que entre alguns dels ilurencs d’avui (tampoc n’hi ha tants que es fixin o els importin aquestes coses) hi ha hagut un rebombori notable amb els consegüents esgarips per tal fet. On s’és vist! Intolerable!

Això ja s’havia produït amb menor intensitat l’any passat i es va dir que s’hauria de reconsiderar. Aquest any, “Si no quieres caldo, ¡tres tazas!”.

No sé si encara s’estudia Dret Canònic a les facultats de Dret (a les públiques ho dubto per l’aconfessionalitat de l’Estat), però ens trobem davant d’un fet religiós, una manifestació pública d’una fe espiritual, que deu estar regida, o dirigida, o controlada, per la corresponent església que la promou que té fixada, en aquest cas, unes antigues normes de capteniment.

Ara bé, mentre l’Església Catòlica està institucionalment i orgànicament en hores baixes, les manifestacions públiques de fe popular van “in crescendo”. Bé, algunes, i si no hi ha prou pastors per aconduir uns creixents ramats aquests acaben anant al seu aire, esgarriats, desmanegats. Pocs preveres i diaques, desbordats per les iniciatives (algunes exuberants)  d’una feligresia que enalteix la seva fe (sigui aquesta com sigui).

És aquí on hi ha el problema principal, encara que per l’Església institució potser ja els va bé aquestes manifestacions populars i cridaneres (tambors i trompetes incloses) per mantenir la seva presència a l’espai públic.

“És que a Sevilla es fa així”, diu el President de la Comissió de la Setmana Santa, alhora que la Comissió demana “rigor i respecte”, reivindicant la singularitat de la Setmana Santa mataronina. Recordem-ho, declarada patrimoni Cultural de la Ciutat pel Consistori del mandat 2011-2013.

Tot això, els atacs i les defenses al fet, posa de manifest algunes coses de la societat catalana d’avui.

• Malgrat els anys transcorreguts des de la segona onada immigratòria a casa nostra, acabada més o menys als començaments dels anys 70 del segle passat (més de 50 anys, dues generacions), no s’ha produït pel que es veu una integració en el sentit d’adoptar les pautes tradicional d’aquí (no sé pas quines són exactament aquestes) i es mantenen i reivindiquen algunes pautes que van portar amb ells -a la seva memòria- els llavors nouvinguts. Els fets immigratoris no són pas nous en la història de Catalunya, però potser els temps i les magnituds del fet permetien una més o menys ràpida integració o assimilació.
   
• Tampoc s’ha produït en general una síntesi que comportés una nova cultura que amb els elements tradicionals (reitero, ves a saber quins son) i elements dels nouvinguts superés (per millor o pitjor, també ves a saber que vol dir millor o pitjor) la que hi havia fins aquella segona onada immigratòria. Cert que hi ha hagut barreja en algunes coses, la modernitat hi ha ajudat, però encara -com s’ha posat de manifest en el fet que origina aquest escrit- perviuen i es volen mantenir amb força elements que fins ara eren tradicionals i diferents d’aquí i d’allà.
   
• Ens trobem, doncs, amb un fenomen de multiculturalitat que tampoc ens ha de sorprendre massa ja que s’ha produït arreu i en tots els temps en la història de la Humanitat i que no sé pas si cal enfrontar-s’hi i rebutjar-lo. Reductes irredemptistes n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Ara bé, les persones que escenifiquen aquestes manifestacions i els seus dirigents són en general menors de 50 anys, són segones i terceres generacions d’aquella onada immigratòria dels anys 70 del segle XX. Aquestes generacions -a diferència dels seus progenitors- han estat escolaritzats tots, i tots a l’escola catalana, a l’escola de l’autonomia catalana implantada a la Constitució Espanyola del 1978 i desenvolupada per l’Estatut de Catalunya de l’any 80. Què ha passat? Aquesta escolarització no ha reeixit en la  integració? Aquest era el propòsit al rebutjar l’establiment d’una doble línia escolar entre autòctons i nouvinguts. Així, ha fracassat aquest propòsit? No ho crec. Penso que més enllà de l’escola l’ha sobrepassat moltes altres coses.

La intensificació dels sentiments identitaris es produeix arreu, no sols pas aquí, tant per aborígens com per immigrants. És produïda per la por al futur, per no saber cap a on anem. Els grans teníem por al passat, sabíem d’on veníem i volíem i esperàvem el demà. Els joves, i no tant joves, tenen por al futur ja que venen d’un present que ningú els garanteix que continuï esplendorós com ha estat.

Però hi ha també -i crec que és important- la història recent de la nostra col·lectivitat: els anys del procés. Ara recollim els llots d’aquelles pluges. Es va tensar molt la societat, es van tibar molt les costures i ara rebenten. I algú n’és responsable, aquí i allà. En lloc d’integrar, en lloc de construir, s’ha produït una societat dual, els d’aquí i els d’allà, els descendents dels d’aquí (que ves a saber d’on eren) i els descendents dels d’allà que encara se’ls considera forans.

Per acabar, last but not least, aquests fets de la Setmana Santa mataronina són la Némesis de la Festa Major de Les Santes. Però aquest és un altre esbarzer que ara no toca (Pujol dixit).

Mentre tant, els que volem ser d’aquí, d’allà i de més enllà, del futur, haurem de conviure (¿conllevar?) amb les accions i reaccions identitaries d’uns passats que voldríem superats, aguantant les consegüents i inevitables tensions.