Per ser honest vull deixar clar de bon principi que em considero ateu, tot i que gràcies a la militància religiosa dels meus pares, puc afirmar que vaig rebre una bona educació religiosa (cristiana).
També vull deixar clar que no m’agraden les manifestacions religioses al carrer, vaig aprendre, de petit, que la fe s’expressa dins el temple, en comunitat, en la família o en els cercles d’amistat, i sobretot amb la pràctica diària dels preceptes de l’evangeli, en la vida quotidiana. Em miro, les processons i els actes de la Setmana Santa com a expressions d’una religiositat que no comparteixo i em costa molt d’entendre. Malgrat tot, em provoquen reaccions contradictòries. Si bé em generen rebuig com a pràctica estrictament religiosa, m’interessen com a manifestació cultural, més enllà de l’estètica i sobretot per el valor comunitari que comporta l’organització dels actes al carrer i la mixtura i la diversitat de les persones que s’hi reuneixen participant activament en les activitats o simplement contemplant-les com a espectadors.
A Mataró, els actes de la Setmana Santa han sigut, des de la seva recuperació a finals dels anys 80, i sobretot des de que el Consell Pastoral de la ciutat va decidir de participar-hi després de molts dubtes, un punt de trobada i convivència de diferents tradicions culturals i religioses certament allunyades o desconnectades. I Aquesta trobada i convivència s’ha basat en el respecte mutu i en el reconeixement de les diferències, permetent un equilibri preciós i valuós.
Els articles escrits recentment per dos prohoms mataronins com en Miquel Reniu i en Manuel Mas reflexionant sobre aquesta qüestió m’han esperonat a donar forma a les meves humils reflexions.
La polèmica, ara ja passada i més o menys oblidada, sobre l’himne espanyol, i de retruc, sobre les tradicions i els actes de la setmana Santa en el seu conjunt, són un senyal clar de la dificultat de construir (o reconstruir) un projecte ciutadà comú que reconegui la plena ciutadania dels 130 mil mataronins que compartim ciutat. És una nova mostra de la complexitat d’aquesta ciutat en la que ens cal aprendre, cada dia, que som estructuralment diversos i que conviure en la diversitat requereix generositat i reconeixement mutu.
No ens podem permetre malbaratar espais i moments de mixtura, de barreja i de confrontació sana d’expressions culturals diverses. N’hem de generar de nous, com més millor. Els plans de treball de les entitats cíviques, culturals i esportives de la ciutat i les polítiques culturals i comunitàries públiques han d’estar orientades a provocar la trobada de persones, entitats i col·lectius on poder viure i reconèixer la diversitat tot aprenent a respectar-la.
Carles Estapé Cot