Història recent d'un desastre

En Manuel Mas ha publicat, en aquest mitjà, un interessant article del seu blog sobre els lamentables fets de la processó de la Setmana Santa de Mataró. Va fer una reflexió de fons del tema que, en gran part, comparteixo, sobretot pel que fa referència a la creixent decadència de l’Església i el clergat. Com diria l’historiador francès Ferdinand Braudel, és una reflexió del mig termini. Jo, en canvi, en aquest curt espai d’expressió, en faré una del curt termini, dels fets polítics i altres més propers.

La processó de la Setmana Santa de Mataró, que, com a moltes altres de Catalunya, es va convertir, per la derrota, en una manifestació, no volguda per a molts creients, del més pur nacionalcatolicisme franquista, fou suprimida, després del Concili Vaticà II, l’any 1971, per decisió dels rectors de la ciutat i de la Comissió Intercofraries de Setmana Santa, amb l’objectiu de “vivificar l’esperit de la Quaresma, que exigeix ser viscuda més profundament”. Aquesta voluntat de canvi, aquesta revolució, ben vista per molts dels creients, fracassà, malgrat els canvis importants que es produïren en la relació de l’Església catòlica amb el món laboral i en altres àmbits de la societat.

Progressivament, es buidaren les esglésies i sorgiren a Mataró altars privats on s’hi veneraven imatges religioses, talment com els altars de Mèxic de culte a la Mort, i tot això fora de l’empara de l’Església.

Els armats veien com les seves cuirasses es rovellaven i alguns antics penitents, immigrants o autòctons, enyoraven les caputxes, i així, sota la tutela del Palmar de Troya maresmenc, es reprengueren les processons, primer a Llavaneres i després a Mataró. I ara, de nou, els misteris surten de Santa Maria, sota l’empara de l’Església, que el dia de la processó s’omple de gent, i els altres dies, ben poc. De nou, doncs, les processons, amb una estètica que és ben adient amb la superficialitat del missatge religiós difós, són presents a la Setmana Santa.

El poder civil també hi donà el seu cop de gràcia (alguns diuen que a la recerca del vot). Primer, el consistori de l’alcalde Joan Mora, que la declarà Patrimoni Cultural Local, i després el consistori de l’alcalde Bote, que la feu Bé d’Interès Turístic; és indubtable que ambdós donaren ales, suports, ajudes i cobertura mediàtica a la processó.

La deriva de tot aquest procés ens ha portat als actes lamentables d’aquesta darrera Setmana Santa, que amenacen la convivència ciutadana, la salut democràtica i la consolidació del neopopulisme.

Correspon ara al poder civil, a l’Ajuntament, i a l’Església evitar de soca-rel la reiteració dels fets i la degradació d’aquest declarat Patrimoni Cultural Local.